Entre classes, havent dinat, acostumo a reposar a la terrassa del restaurant del CCCB a la Plaça de Joan Coromines, amb el temps just per fumar un Rocky Patel mitjà i prendre un didal d’orujo i un cafè. La comanda, senzilla i sense gaire exigències de manipulació, puja a uns 4,30 euros (a saber, allò que en temps del paleolític foren 716 pessetes, quantitat que no fa gaire era suficient per sufragar un dinar a Barcelona). L’establiment en qüestió és un dels indrets de la ciutat ideals per descobrir una de les grans aficions dels cambrers barcelonins, consistent a evitar mirar les taules que en teoria haurien d’atendre. La gestualitat dels cambrers per fugir del contacte visual amb la clientela arriba a unes complexitats d’autèntica prima ballerina, fins i tot quan hi ha quatre o cinc taules que alcen la mà en contorsió bèl·lica per rebre asil com si fossin a la coberta del Titànic esperant un bot salvavides. Qualsevol excusa és bona per evitar l’horror de la consumació.

Quan, després de quasi un quart d’hora isolats, els pobres clients aconsegueixen ser atesos sense que el cambrer els digui ni bona tarda, comença un nou estadi de la penitència consistent a rebre la gràcia del tallat o el luxe del Dònut amb el seu conseqüent temps d’espera, fet pel qual els barcelonins ja s’han avesat a demanar a l’ensems allò que volen i el compte corresponent. Els cambrers barcelonins no tenen pietat i s’adrecen als clients tutejant-los i estrafent ganyotes de ràbia per expressar-los el seu neguit existencial i laboral: tot esforç és poc si l’objectiu és que no tornin més a la terrassa en qüestió i que tots acabem fugint dels indrets on podem asseure’ns a fumar tranquil·lament. Ara que Amèrica ens ha regalat de nou el do de la llibertat i de l’alegre sorpresa amb la victòria de Trump, hauríem d’importar urgentment l’hàbit dels cambrers nord-americans de servir amb delicadesa el client sense maltractar-lo. Si calen un cèntims extra, cap problema.

Què vols? Aquesta és la frase favorita dels cambrers barcelonins, a la qual hauríem de respondre més sovint que volem un canvi de rostre, una nova actitud, una major civilitat i un temps d’espera que no ens faci perdre la tarda inútilment. Canviar d’establiment no és una opció, perquè la mala llet supina dels cambrers barcelonins s’ha escampat a tots els racons de Barcelona i ara per ara és impossible seure en una terrassa on els ulls del cambrer no siguin al cel. No és qüestió dels sous, car les dependentes de qualsevol botiga de moda o els nostres simpàtics i matutins forners resulten més educats i servicials que la secta de cambrers la capital. Però continuarem pagant, només faltaria. I esperant.