Per tal de ser una ciutat globalitzada, Barcelona ha d’entrar al circuit mundial de la por. Hi ha un suec errant que agafa un camió ple de bombones de butà i l’endinya contra direcció entre el Poble Sec i la Barceloneta. Ara sabem que, lluny de ser un terrorista intrèpid, el detingut havia passat tota la nit de farra i anava de farlopa fins al cul, estat existencial que el nostre conseller de l’Interior, missaire i beat, defineix com “gastar-se molts diners en activitats que li van comportar una eufòria continuada de moltes hores”. Poc importa què passés, perquè els barcelonins –la por i el narcisisme van de la mà– ja se sentien víctima d’un atac terrorista i els periodistes de la tribu corrien esparverats anticipant morts i minuts de silenci. Però de moment som un claríssim exemple de país exportador: els gihadistes es formen a casa nostra, però –per motius que se m’escapen– decideixen viatjar a altres capitals del món per fer explotar els seus exactíssims petards. 

L’únic que engloba culturalment el món ja no és el capitalisme, ni els supermercats vegetarians, ni el Primavera Sound ni tota la seva conseqüent mandanga: és la por, fenomen inigualat –ja ho sabien els grecs– que ha pogut convertir-nos en éssers emocionalment idèntics, aquí i a Pequín. Només així s’explica que els barcelonins, poc doctes en violència, pensessin que un islamista radical necessitava furtar un camió de butà i fotre’l a la velocitat d’una bala per atemptar contra els pobres vianants, per comptes de comprar-se’l ell mateix i volar-lo en una estació o a la platja. Solament des d’aquest punt de vista, la necessitat de formar part del món de les víctimes, vàrem convertir el pobre torrat del suec en un enemic de la vida occidental. És un curiós fenomen, això de la paüra, i excita certament la creativitat dels homínids. L’atemptat, deien les padrines, havia de passar tard o d’hora.

L’únic que engloba culturalment el món ja no és el capitalisme, ni els supermercats vegetarians, ni el Primavera Sound ni tota la seva conseqüent mandanga: és la por

Al món del terror, qui no ha estat víctima no mereix compassió i Barcelona va somniar unes hores entrar a formar part de les ciutats damnificades. Som uns éssers adorables, els habitants del cap i casal. Ens han educat reverenciant els pedrots del Born, i així reivindiquem a crits un nou greuge que ens justifiqui. De moment, pobrets de nosaltres, no tenim ni un assassinat a gran escala per poder lluir sang. Només ens queda la por, primer pas per convertir-nos de nou en ciutadans del món. Un suec enfarlopat, ja ho veieu, ha estat el nostre primer home bomba; un aprenent de criminal, ai las, ens ha fet plorar d’avançada. Som així, meravellosament tranquils, aprenents d’inquiets maldestres, mediterranis de raça pura que s’espanten quan l’home del butà envaeix el carril contrari. Als pèrfids fonamentalistes ja no els cal ni agredir-nos, que ja ens ho fem tot sols.