Sí, jo hi era, aquella nit a Montjuïc. Vaig veure córrer els darrers relleus a l’Estadi Olímpic: Herminio Menéndez i Juan Antonio San Epifanio. Encara recordo, òbviament, com la fletxa llençada per Antonio Rebollo va passar-me per sobre del cap, refent-me la clenxa que duia als tretze anys, per acabar fregant il·lusa el peveter i encenent-lo, amb la grada dempeus i tenyida tota de blau amb els dotze estels grocs dels països llavors integrants de la Unió Europea. Recupero les imatges al Canal Olímpic, amb la veu d’Antoni Fernández Déu –sí, el que després ingressaria al PP– i els comentaris de Lluís Canut –sí, el que encara avui continua fent calaix a TV3– i he de confessar que, quan la flama vola, encara se m’ericen els pèls de la pebrotera. No sé si enyoro la Barcelona olímpica, però dec trobar a faltar la capacitat d’admirar-me que tenia quan encara no sabia res de res.

Aquesta setmana Jordi Basté es queixava de l’escassa pompa i de la manca de ganes amb què l’administració Colau (i el seu vicecònsol Collboni) celebren els vint-i-cinc anys dels Jocs que van transformar Barcelona. Entenc la perplexitat del nostre locutor en cap, però només cal reveure uns instants d’aquella cerimònia d’obertura per comprovar com tots els consensos que la varen permetre són avui la base dels conflictes que descriuen l’estat del país. La història sempre es fa des del present i una celebració dels Jocs implicaria recordar tot allò que se’ns escapava d’infants i que ara seria font de conflicte. La cosa implicaria, per exemple, reviure com el rei Joan Carles entrava a l’Estadi Olímpic amb Els segadors de fons i quatre avions supersònics de l’exèrcit que ens sobrevolaren la testa, tot just després de l’himne espanyol, per aniquilar qualsevol intent de xiulada.

Tornar als Jocs implicaria recordar també aquella Espanya de González-Maragall que, a través de l’efemèride, vivia encantada venent als catalans la il·lusió de formar part d’una nació de nacions que agermanava els seus pobles compaginant una sardana escrita per Carles Santos i el flamenc ballat per Cristina Hoyos. També caldria tornar a la repressió de l’independentisme, que abans es tolerava per tractar-se d’un moviment folklòric i que ara es regurgita amb la mateixa violència, amagada de legalisme. Fet i fet, el menys important de recordar Barcelona 92 és enaltir la figura de Samaranch, un postfeixista ben llest que va blanquejar-se la imatge amb una intel·ligència esportiva privilegiada. Contràriament, tornar a aquella ciutat de foc ens obliga a reviure massa pactes a l’ombra, a ressuscitar totes les tones de silenci que pacificaren durant lustres l’Espanya autonòmica.

Per altra banda, entenc perfectament que a l’alcaldessa Colau li molesti celebrar els Jocs del seu il·lustre antecessor, perquè el model de l’actual híperalcaldessa es troba ben lluny d’aquella Barcelona de Maragall que va jugar a ser el més semblant a una capital d’Estat, una ciutat que volia fer apologia d’una alegria dispendiosa novaiorquesa (a Manhattan, en Pasqual hi va aprendre que per a ser progre necessites fer calés), no pas enaltir la misèria; on els regidors arrasaven sense oposició els barris curulls de barraques i l’Oriol Bohigas, noucentista, construïa la Vil·la Olímpica sense un sol balcó, perquè deia que als edificis de Barcelona de seguida els sortien tetes. A Colau li serà ben dur apropar-se als Jocs, veient que molts dels apologetes del maragallisme que li havien fet costat fins fa ben poc ja s’estan passant a l’independentisme i volen un referèndum. 

Celebrar els Jocs del 92, amb això nostre d’ara (actualitzem les coses: el rei emèrit va coix, quan ve a Barcelona li foten ganyotes i ja no li deixen ni tenir cortesanes, pobret meu; la Unió Europea viu en caiguda lliure, més ocupada a restar que no a sumar membres; molts catalans, qui ho hauria dit mai, ja ballen flamenc abillats amb l’estelada i a Barcelona hi tenim un Ajuntament que encara ens parla de la nació de nacions, però li fot una certa mandra acollir una urna perquè tothom voti el que li surti de l’ànima), ho entenc, ha de ser una putada monumental. A mi, aquella emoció d’infant no me la treu ningú, però ara la fletxa tintada de foc la tenim nosaltres. Que tremoli tothom.