Resulta simptomàtic que ni la crítica cultural ni el periodisme barceloní s’escandalitzi mai per l’escassíssima presència de compositors i d’intèrprets catalans als programes estrella de les nostres sales de concerts, indiferència funesta que si s’esdevingués en qualsevol de les infraestructures dedicades a les altres arts seria escandalosa, però que amb això de la música tan li fot a tothom. Si el MNAC, el Lliure o el Mercat de les Flors presentessin una temporada sense ni un sol pintor, dramaturg o coreògraf del país, hi hauria cridòria, però restem tan tranquils sabent que, any rere any, el Liceu renega de la seva obligació d’equipament públic per la qual no només hauria de programar autors catalans contemporanis, sinó fomentar part del repertori que fou abans exitós al mateix teatre. Així també a l’Auditori o al Palau on, amb l’excepció de l’omnipresent (i ben pagat) Savall, els solistes de casa poblen cicles minoritaris però quasi mai el cartell de Palau 100 o el privilegi d’aparèixer al davant de l’OBC com a solistes. Que l’Auditori hagi deixat adormit en la letargia quasi mortal el Centre Robert Gerhard pel foment del patrimoni musical català ja ens regala moltes pistes.

És paradigmàtic que iniciatives fantàstiques com el festival Òpera de Butxaca o el Mixtur trobin escalf en teatres o centres d’art com el Santa Mònica, la Fabra i Coats o el Recinte Modernista Sant Pau que no pas al seu terreny natural, els auditoris de la ciutat. Tot això en un moment que, pel que fa àmbits de la música culta com ara l’antiga o la contemporània, de l’ESMUC en surten alguns dels millors músics d’Europa, artistes que matarien per poder compartir el seu talent amb el públic barceloní i català, el seu, i que davant de tanta sordesa es troben empesos a l’exili. Els pessimistes diuen que la música del país no és comercial i no serveix per omplir auditoris, cosa que desmenteix any rere any nostre gran Xavier Albertí dedicant l’acte d’obertura del Teatre Nacional a programar una obra de teatre cantat del patrimoni català. Aquesta temporada, L’Aplec del Remei de Josep Anselm Clavé no només va omplir de gom a gom la sala gran del tenecé, sinó que va permetre als barcelonins flipar de gust amb una música sensacional que no coneixien pel simple fet que no l’havia programada ni putu déu. S’imaginen un MNAC que tanqués els Nonell i els Casas a l’armari? Doncs així hem fet amb els nostres sons.

S’imaginen un MNAC que tanqués els Nonell i els Casas a l’armari? Doncs així hem fet amb els nostres sons

Vista la supina incapacitat dels gestors musicals dels nostres grans equipaments per oferir patrimoni als melòmans barcelonins i també per crear-ne de nou fomentant la contemporaneïtat, és palmari que Barcelona necessita un nou espai musical alternatiu i polivalent que respongui a les veritables necessitats de difusió i foment de la música catalana. Hi ha centenars d’obres de teatre musical català que encara esperen que algú les tregui de l’arxiu, desenes de solistes i ensembles contemporanis que esperen una oportunitat per debutar a la ciutat, milers de cantants del país que viatgen pel món exportant la nostra llengua i que aquí no poden ni obrir la boca. Reconvertir un espai com el Teatre de la Santa Creu, la Reial Acadèmia de les Bones Lletres o la Sala Gimbernat en espais regulars de concert dedicats a la música del país seria un regal poc costós (ja en tenim prou de construir auditoris que es moren de fàstic!) i que amb pocs recursos donaria uns fruits immensos. Ho mereixen no només els professionals de la música catalana, sinó també un públic al què s’ha negat un patrimoni riquíssim que els parla directament. Però això que us escric és somiar, perquè aquí mai no passa res.