Nefasta manifestació d’ahir a Barcelona, horripilant certament com totes les aglomeracions espantoses de ciutadans en què cadascú surt al carrer disposat a exhibir la seva particular frustració. Però, de totes les tares possibles, entre els assistents va excel·lir particularment la dels ciutadans que –exhibint un pacifisme de nap-buf– somien un futur sense armes. No hi ha res de més absurd que maldar per un món sense exèrcits, no hi ha cap pretensió més ridícula que imaginar un planeta sense trets i, especialment, somiar un futur Estat català sense soldats. Els darrers dies havien reconciliat les forces d’ordre amb els ciutadans, i ho celebràrem amb normalitat, però ahir la mateixa gent que aplaudia els Mossos per haver-los protegit els regalava roses i enarborava cartells pèrfids contra el comerç d’armes.

Els Mossos van abatre els terroristes de la Rambla amb armes, no pas amb clavells ni amb la revolució dels somriures. Qualsevol Estat que es preï ha d’estar disposat a utilitzar la força per defensar-se, com així va fer excel·lentment la nostra policia davant els terroristes; i les armes, com qualsevol producte d’abast global, tenen les seves respectives lleis de compra-venda. Es pot discutir molt i molt l’ètica de segons quins fabricants i la necessitat de comprar-los armes (com es pot posar entre parèntesi la major part del capital amb què el Barça ha fitxat Dembélé), però d’aquí a caure en la pretensió absurda d’un món on els estats no hagin de matar per defensar-se hi ha un abisme. Ahir el colauisme va dominar el relat d’una manifestació en què, a banda de xiular el rei Felip VI, una bona part de la tribu va reafirmar-se en la seva existència happy flower.

No hi ha Estat sense armes, ciutadans. Una de les coses que em plau més del major Trapero és veure’l comparèixer a les rodes de premsa amb la seva esplèndida pipa, civilment col·locada als malucs. Potser calen discursos amables com els de Míriam Hatibi (el PSC us l’està intentant colar com a futura estrella política, que ho sapigueu), però també cal defensar la bellíssima presència de policies armats a tot el territori i l’existència d’un exèrcit, per si de cas. Us podeu emocionar amb actes interreligiosos, amb actrius afectades i orquestres àrabs que interpreten Lluís Llach, però no serem mai res si no contemplem també l’uniforme, la quadratura dels agents i la brillantor esplèndida d’un revòlver. No hi ha civilització sense armes, no hi ha benignitat sense comerç, no hi ha Estat sense coacció. A partir d’aquí, que tothom auditi l’ètica dels venedors de pólvora.

Sembla mentida que encara calgui explicar coses tan bàsiques. Benaurades les nacions que escolten l’himne palpant-se la pistola.