Germans meus de Barcelona, d’aquest vostre avorriment del què fins i tot presumiu amb pedanteria només us en guarireu si aconseguiu merèixer l’alegria, i així mateix, Alegria en majúscula, es diu el nou gastrobar que el meu bon amic Enric Rebordosa i el seu fidel soci Lito Valdovinos han inaugurat fa ben poc a la bellíssima Plaça de la Concòrdia de les Corts, i també és així en concòrdia com l’Enric i el Lito han enrolat el xef Giacomo Hassan per aconseguir fabricar una joia d’indret que només podreu apreciar si posseïu el do de la generositat. Bessó de la cocteleria Paradiso, amb la seva característica i obsessiva carcassa fusta de pi, aquí l’esquelet de balena es transforma en una petita embarcació, deriva dolcíssima d’una barra anglesa que importa el verd fosc del Belvedere, amagant un reservat que ja és amb justícia un dels abaixacalces més efectius de tota la ciutat.

Els referents de l’Alegria (de fet, que creï només per a tu, a barra oberta i sense trampa, un home que té la gràcia divina de dir-se Giacomo ja t’hauria de semblar quelcom extraordinari) són artistes que excel·leixen en l’austeritat i el bon producte: l’Enric i en Lito s’han inspirat en el millor del nostre Rafa Peña (Gresca), però també han ensumat Pascal Barbot (L’Astrance) i Christian Puglisi (Relae) per tramar deu plats de senzillesa nòrdica quasi bé feridora i –sobretot i que déu us ho pagui– sense una sola mariconada. El millor és la llengua de vedella, perversament untuosa, disfressada amb una chimichurri i un saquejat de festucs i bolets. La stracciatella és d’una acidesa gèlida, genialment contrastada amb ous de salmó, i el tàrtar de vedella (un dels plats més malastrucs de Barcelona) sorprèn per la deliciosa erupció de l’ou, que s’amaga ben murri sota una galeta de blat de moro.

Barcelona no és avorrida ni provinciana: els pagesos tediosos sou vosaltres, comunistots, colla de ploms

Avui canto i lloo la generositat i l’ambició dels meus amics i no és floreta ni caprici, perquè només així puc glosar que hagin inventat aquest indret tan feliç, en el qual podreu sopar per uns trenta euros, i només així pot agrair-se la feina dels artistes que per comptes de queixar-se tot el dia de com n’és de lleig i d’avorrit el barri de les Corts decideixen arriscar pasta i moure el cul per fer-lo més atractiu i formós amb el seu talent pel món sensorial. Parlo i escric sobre merèixer l’alegria, una virtut que els barcelonins havien considerat fa temps vital per la seva supervivència i l’estimulació del seu talent i que darrerament la nostra administració de comunistots han substituït per l’apologia de la tardor i la misèria. Barcelona no és avorrida ni provinciana: els pagesos tediosos sou vosaltres, colla de ploms, que teniu la felicitat a tocar i perdeu el temps evitant-ne els efluvis.

L’Alegria és a la Plaça de la Concòrdia tocant al Carrer Remei, i aquests noms tots sols ja fan la cosa. Després de sopar, visiteu el bar Maravillas i feu-hi un còctel a la salut dels artistes de la ciutat. Qui tingui orelles, que escolti els secrets que ara comparteixo. Són el meu regne i el meu domini, però tot allò que és meu ha de ser vostre cada capvespre i també aquesta mateixa nit, si cal. Els meus amics us serviran: que la seva caverna de fusta sigui el vostre lloc de repòs, el vostre asil. Així parlo quan us vull alegres, així us parlo de l’Alegria, així, de nou, us ho ensenyo tot.