Una de les temptacions més perverses del processisme ha estat la d’intel·lectualitzar la independència com si fos un assumpte d'estratègia conceptual només apte per a professors cagasentències, membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional i fullderutòlegs eminents que inspiren tones d’aire mentre imposten ganyotes de seny abans d’adoctrinar la tribu. L’esca del pecat ens ha fet caure en discussions bizantines sobre què volen dir llibertat o desobediència i per aquest motiu és magnífic que hi hagi una senyora, una gran senyora de Berga, una joveníssima alcaldessa que torni la discussió a peu de carrer per recordar-nos que desobeir consisteix bàsicament a tirar pel dret, ser valent i desafiar l’autoritat amb totes les conseqüències que calgui.

És del tot lògic que els metafísics del procés s’hagin esverat amb la detenció de Montse Venturós i ben normal que cap patum del catalanisme hagi mogut el cul per fer costat a l’alcaldessa de Berga perquè, al món de la desobediència platònica, una dona amb un bon parell de collons, que parla però també actua, sempre fa un pèl de nosa. La detenció de Venturós neguiteja perquè obliga a parlar de coses com ara la fidelitat dels Mossos al Govern legítim de la Generalitat en un entorn on fins ara hom se sentia més còmode fantasiejant sobre si la futura Constitució catalana inclouria la protecció dels hipopòtams o l’eutanàsia dels padrins com a drets fonamentals. Venturós no només ha comès la temeritat de desobeir la judicatura espanyola, sinó sobretot la d’enfrontar la tribu amb el seu propi cangueli.

En comptes de fer costat a Venturós en la seva valentia i imitar-la sense embuts, els apòstols de sempre ja comencen a posar-se histèrics apel·lant a la sacrosanta unitat de l’independentisme, un altre concepte quasi religiós que comença a ser sinònim de viure en una perpètua migdiada. L’alcaldessa ha demostrat que això de l’alliberament i la desobediència es fa, com tot, fent-se, i ens ha regalat la lliçó magistral de recordar-nos que l’independentisme només tirarà endavant si els seus protagonistes es juguen el tipus sense tenir res a perdre. Les idees i la metafísica ja no són l’essencial, perquè –si això va de veres– allò que creguis serà molt menys important del que estiguis disposat a sacrificar per fer-ho realitat. El procés té una sobredosi de pensament: ara ens cal aprovar la pràctica.

Montse Venturós, aquesta gran senyora de Berga, ens ha demostrat què vol dir tenir un bon parell de collons i ha despertat el procés de la seva còmoda becaina retòrica. Poc més hi hem d’afegir, heteropatriarcals de nosaltres.  

José Antich
Editorial Per què Berga era una emboscada José Antich