Farà cosa de setmanes, i ja amb l’aplicació del 155 a la vista, em trobava a una tertúlia radiofònica on vaig gosar dir que, en una hipotètica situació de tensió territorial com la que teníem a tocar, els progressistes de Podemos no dubtarien a afusellar-nos amb el famós article de la Constitució, en cas que fossin al govern d’Espanya. L’afirmació va causar l’escàndol que us podeu imaginar (jo, pobre fill meu, que sempre dic coses cartesianes, clares i distintes) i una senyora d’aquestes d’esquerres de Barcelona de tota la vida —ja sabeu, d’aquest tipus de noia que diu coses com que la policia va pegar als catalans no perquè fossin catalans, sinó perquè eren subversius— em va dir amb certa suficiència que jo coneixia molt poc el món de progressista de veritat, el dels carrers i de tot allò del 15-M. No hi vaig insistir gaire més, perquè això de discutir amb socialistes sempre fatiga.

Com acostuma a passar, jo tenia raó i el temps és una llei que acostuma a posar tothom al seu lloc. Amb la dimissió forçada d’Albano-Dante Fachin dilluns passat, acompanyada per vuit membres del nucli dur de Podem a Catalunya, Pablo Iglesias ha deixat ben clara quina és la seva idea de procés constituent i de democràcia interna de partit. El capatàs de Podemos ha intervingut la seva direcció comarcal perquè, com tot bon espanyol, li ha semblat intolerable que Fachin sigui ben vist per amplis sectors de l’independentisme, pel simple fet que ell i altres membres de Podem hagin fet costat als presos polítics catalans. Iglesias ha demostrat per enèsima vegada que els revolucionaris progressistes espanyols, abans que revolucionaris i progressistes, són espanyols. La conseqüència és ben clara: es mana des de Madrid i que les sectorials tinguin la bondat d’obeir el dictat.

Si hi ha alguna cosa que un revolucionari espanyol no tolera ni que el matin és apostar per un procés constituent a Espanya i que un simple catalanet tingui la gosadia de començar-lo abans que ell

Fachin ha adduït més d’una vegada que totes les seves decisions han estat col·legiades (i votades!) amb els militants de Podem de Catalunya. Però això, amic Albano-Dante, al teu camarada espanyol tant se li’n fot. Perquè has d’entendre una cosa, estimat company: si hi ha alguna cosa que un revolucionari espanyol no tolera ni que el matin és apostar per un procés constituent a Espanya i que un simple catalanet tingui la gosadia de començar-lo abans que ell, i més encara que cometi el pecat de fer-ho des d’allò que considera el seu país, sense autorització del komintern. Els hereus del 15-M, els nanos que cantaven allò que les places són nostres i tal no han tingut cap problema amb intervenir un partit polític autònom. Iglesias i els seus han aplicat la medicina de sempre: mentre canten el federalisme, desautoritzen una hipotètica federació d’Espanya perquè va massa a la seva.

Fa temps vaig trobar-me l’Albano al Parlament i, mig en conya, li vaig dir que quan se li esgotés la paciència acabaria fent-se independentista. La broma, com sempre passa, amagava un altíssim tant per cent de veritat. Ho torno a repetir: si haguessin d’aplicar el 155 a Catalunya no dubtarien ni un segon a fer-ho, perquè abans que progres són espanyols. Aquests són, ja ho veieu, els nanos que volien trencar el forrellat del setanta-vuit. Quina colla de farsants, my god.