No hi ha forma més clara d’entendre en què va consistir el 9-N que repassar el perfil polític i l’estratègia de defensa dels advocats de #MasOrtegaiRigau; respectivament, Javier Melero, un dels inspiradors fundacionals de Ciutadans i nogensmenys bot salvavides dels antics tresorers de Convergència, Rafa Entrena, fill privilegiat d’una nissaga de juristes amb la Castella de sempre a la sang, i Jordi Pina, un sobiranista moderat que xerra aquell catanyol tan típic dels lletrats de l’Eixample. L’ortodòxia dels tres advocats, fills de la crosta burocràtica espanyola, va consistir tothora a recordar al jutge que ni Mas ni les seves fidels conselleres van desobeir cap advertència del Tribunal Constitucional, recalcant així la condició de procés participatiu (que no referèndum) del 9-N i sobretot la seva conceptualització d’artefacte ordit des de la societat civil.

La intenció dels tres advocats, traducció legal de la famosa astúcia política del president Mas, ha volgut recalcar que el 9-N va ser un acte plenament legalista i d’escassa confrontació, molt més proper a la llibertat d’expressió d’un col·lectiu que no pas a l’autodeterminació del poble català. Això, i ho adverteixo a processistes hiperventilats, no treu cap mèrit a la iniciativa dels nostres mandataris, ni una sola unça de valor als mèrits del president 129; però ens situa en un espai on, a banda de comptar independentistes legalment, Mas pretenia solidificar el 9-N i el seu posterior judici confrontant la superioritat moral d’un poble en mani permanent a un Estat repressor que amonestava fins i tot un fenomen que s’ajusta a la seva pròpia legalitat. Així es pretenia pressionar l’Estat per a negociar en els seus propis termes, engabiar-lo al seu propi cau.

El 9-N va ser la darrera il·lusió (com totes, una veritat a mitges) segons la qual seria possible fer un procés d’independència “de la llei antiga a la nova llei”

Emprant l’ortodòxia masista, el 9-N va ser la darrera il·lusió (com totes, una veritat a mitges) segons la qual seria possible fer un procés d’independència “de la llei antiga a la nova llei”, convertint així un moviment participatiu (que no referèndum) en l’enèsim ultimàtum del sobiranisme per tal de negociar el nou estatus de Catalunya entre dos intermediaris iguals, la Generalitat i el Gobierno. El més surrealista i espantós del judici del 9-N no és, al meu entendre, que s’esmeni una insurrecció inexistent, com s’esforcen a dir els advocats dels nostres tres mandataris, sinó que enviï el missatge explícit que aquesta intermediació entre Catalunya i Espanya com a iguals ha de ser punida. La recent bel·ligerància dels articulistes madrilenys (apel·lant al precinte i al 155) ens ho deixa ben clar: el que cal matar no és l’independentisme, sinó la il·lusió d’un diàleg normal.

Contra tot allò que diuen els puristes, enterrar i superar el 9-N no significa escarnir la valentia de Mas, Ortega i Rigau, sinó precisament sobrepassar aquest marc que idealitza una lluita legalista irreal entre iguals que –des de la seva burocràcia- el govern espanyol sempre podrà esclafar i en la qual sempre ho sortirem perdent. La diferència entre el 9-N i Mas versus el referèndum i Puigdemont, si tot va de veres, és la de superar la dialèctica d’intermediaris legals per tal d’entrar en la política de l’autodeterminació, i aquest auto vol dir que la sobirania te la dones tu primer, i després ja negociaràs amb qui vulguis. Però cal que ho tingueu ben clar: l’altre dia als jutjats, els tres advocats dels damnificats encara cercaven diàleg, demanant permís, pregant l’empar de la llei espanyola. Saber-ho no ens converteix en traïdors. Saber-ho ens serveix per situar-nos on som. I això sempre ens fa lliures.

Enric Vila
Opinió L'autoengany Enric Vila
Jordi Galves
Una nit en l'òpera La pregunta d'Artur Mas Jordi Galves