La híper-alcaldessa de Barcelona acaba de parir i, evidentment, no esgotarà el permís de setze setmanes al qual té dret al costat del seu nadó, un leave que reivindica per a totes les dones com a política, i santament que fa, però que no exercirà ni de conya com a ciutadana. Colau actuarà exactament igual que Soraya Sáenz de Santamaría, que és més o menys el que va fer l’exministra francesa Rachida Dati quan estigué en la mateixa situació i quelcom molt semblant del que varen fer Carme(n) Chacón al-cel-sia i Susana Díaz. Colau podria agafar-se setze setmanes de tranquil·litat, delegar funcions en els seus lloctinents Pisarello i Asens, i resoldre a casa la feina imprescindible de despatx. Podria, però no ho farà, perquè la nostra híper-alcaldessa és dels pocs polítics catalans que ha entès com s’exerceix el poder; cara a cara, des del despatx, presencialment i dia a dia.

Vint-i-quatre hores fora de l’oficina, per a qualsevol polític del món, implica més aire pels rivals i és del tot natural que les líders ambicioses del planeta escurcin el màxim el seu temps fora del comandament. Les dones s’enfaden moltíssim quan algun mascle opina sobre els permisos maternals i addueixen que mai no es presta tanta atenció a les baixes per malaltia dels homes: però l’equació no és del tot certa, car l’embaràs no és una malaltia i cada dia hi ha més dones que, en sordina o obertament, admeten que àdhuc les sis setmanes obligatòries de descans que marca la legalitat els semblen excessives i que elles reposaran el que els plagui. L’embaràs, malgrat les estretors lògiques i les eventualitats de salut que pugui comportar, no és una experiència de patiment sinó de gaudi i per això és totalment lògic que ens ocupem de com les dones poderoses l’exerceixen.

Dones de Barcelona, imiteu l’alcaldessa, deixeu els nadons a casa amb la cuidadora o el marit, que per alguna cosa el vàreu endollar a l’Ajuntament

Que una dona amb un càrrec rellevant consideri més important exercir el poder que no pas seguir amb els preceptes legals quan acaba de parir és una notícia fantàstica i, de fet, Colau i les altres polítiques farien bé en posar-se a elles mateixes com a exemple del que han de seguir totes les dones. Perquè, si bé és civilitzador i necessari que hi hagi una mesura legal per regir el temps de descans post-part, també és igual d’entenimentat creure, quan es palesa que totes les dones rellevants de la política i de l’empresa mundial l’escurcen, que caldria abandonar la sacralització mèdica de l’embaràs femení com un drama monumental que hagi d’implicar l’aturada d’una carrera ambiciosa. Sé que barrinar sobre l’embaràs havent comès el pecat de néixer amb fal·lus em converteix en un ésser automàticament insensible, però m’arriscaré a la cosa, que ja em plau.

Dones de Barcelona, imiteu l’alcaldessa, deixeu els nadons a casa amb la cuidadora o el marit, que per alguna cosa el vàreu endollar a l’Ajuntament. Demostreu, en definitiva, que qui mana a Sant Jaume també mana a casa.