Abordar aquesta qüestió requereix, inicialment, delimitar el que entenem com a "esquerra espanyola". Es podria pensar, des d'una visió àmplia, que en el dia d'avui Espanya engloba també Catalunya, ja que, de moment, la República Catalana ha quedat, per alguns, en un fet interromput; per a altres, en un objectiu que requereix un procés que va caminant; n'hi ha els qui, directament, ni ho preveuen com una possibilitat, i no pocs, com una amenaça, un afront, una provocació. Entenc, doncs, que des de la perspectiva actual, des de l'ús del llenguatge i partint de cert imaginari col·lectiu, podria delimitar-se l'esquerra espanyola enfront de l'esquerra catalana. Hi haurà qui no consideri aquesta distinció, però no són pocs els que ja, malgrat considerar-se unionistes, fins i tot anant més enllà, antiindependentistes, manegen també el llenguatge "Espanya-Catalunya".

Queda clar a hores d'ara que la qüestió de Catalunya s'ha abordat des de diferents punts de vista. Hi ha els qui han donat suport a la independència tant des de posicionaments d'esquerra com des de la dreta. El mateix ha succeït per rebutjar-la. Podria afirmar-se, doncs, que la línia divisòria ara anomenada "Catalunya" ha plantejat un nou mapa per als partits polítics-ideologies del territori espanyol. Fins i tot, ha servit en alguns casos per establir l'eix, fins i tot ideològic, i deixar així de considerar algunes forces polítiques com a integrants de l'esquerra.

La línia divisòria ara anomenada "Catalunya" ha plantejat un nou mapa per als partits polítics-ideologies del territori espanyol

En aquest sentit no són poques les veus que consideren (i entre les que m'incloc) que el Partit Socialista ha decidit ubicar-se al costat del Partit Popular i Ciutadans en aquest episodi crucial per a Espanya (i no és un fet puntual, sinó que aquesta decisió, entenc, el deixarà ja marcat de manera inexorable). Ho ha fet, malgrat penjar-se etiquetes grandiloqüents i taxatives durant l'estiu: es consideraven "l'esquerra". Poc temps han tardat a deixar aquest eslògan buit de contingut. I és que, la qüestió catalana ha servit perquè puguin veure's les costures dels principals actors polítics, dels mitjans de comunicació i dels diferents poders fàctics que mouen els fils. La falta de contundència de Pedro Sánchez, la falta de discurs del PSOE, i la guinda final que ha suposat el seu suport al Partit Popular en l'aplicació de l'article 155, ha marcat de manera definitiva la seva posició.

Un posicionament que dista molt de les resolucions que, al seu dia, fa quaranta anys, van ser aprovades a Suresnes. En aquell congrés on s'apostava pel dret d'autodeterminació dels pobles, pel dret a decidir de catalans i bascos, entre d'altres. Allò ha quedat definitivament enterrat. Fins i tot el "talante" de Zapatero ha estat víctima de la sordina, oblidat entre tot aquest soroll de sabres. Lluny queden ja els plantejaments que lideraven propostes, aportaven solucions fonamentades en diàleg, generositat i altes mires. Al PSOE, després del seu paper en aquests moments, dubto molt que se l'esperi més, almenys, a l'esquerra.

La qüestió catalana ha servit perquè puguin veure's les costures dels principals actors polítics, dels mitjans de comunicació i dels diferents poders fàctics que mouen els fils

A la seva esquerra, ara caricaturitzats per la majoria dels mitjans de comunicació com a radicals antisistema, canviants de discurs segons bufi el vent, fins i tot assenyalats com a "independentistes", es troben Pablo Iglesias i Podemos. Així s'han convertit en una opció política que està patint ara l'arraconament i la distorsió del seu missatge.

És cert que Pablo Iglesias ha donat diferents titulars al llarg del temps. La seva posició respecte a la independència de Catalunya s'ha vist modificada atenent una realitat que també ha canviat de forma vertiginosa. Però, malgrat els girs, sempre hi ha hagut un posicionament més o menys clar: Podemos no vol Catalunya fora d'Espanya, però respecta profundament el seu desig i voluntat d'expressar-se, posant com a objectiu un procés constituent que tingués com a finalitat un Estat republicà i federal.

Per la seva part, Esquerra Unida, d'alguna manera subsumida en la formació morada, ha tingut un discurs clar i concís, sense virar. Però pràcticament gens escoltat, en trobar-se sota el paraigua de la coalició "Unidos Podemos" i patir, encara més, l'arraconament que pateixen els d'Iglesias. Contraris al referèndum, per entendre que no es donaven prou garanties, i fins i tot, com indica Ferrán Gallego, per considerar que aquesta divisió és la de les classes populars que haurien de romandre unides sense fer-li el joc a la burgesia, que només busca fugir cap endavant presa de la seva pròpia corrupció. Entenc el seu plantejament, del tot coherent amb els posicionaments històrics de Rosa Luxemburg. Tanmateix, sóc més partidària de la idea que prové del professor Jaime Pastor (membre fundador de Podemos, des d'Anticapitalistas), al seu llibre Los nacionalismos, el Estado Español y la Izquierda apostant per la defensa del dret a decidir, donant suport a la idea de la creació de blocs que generin un front plurinacional davant la dreta.

L'absoluta falta de voluntat de diàleg (cosa que s'ha retret des de Podemos cap al PSOE), bé podria pensar-se que no hi ha cap intenció d'establir un mapa que delimiti clarament les actituds d'esquerres davant les de dretes

És evident que les esquerres no tenen un posicionament unànime (com passa a Catalunya). I jutjant l'absoluta falta de voluntat de diàleg (cosa que s'ha retret des de Podemos cap al PSOE), bé podria pensar-se que no hi ha cap intenció d'establir un mapa que delimiti clarament les actituds d'esquerres enfront de les de dretes. S'ha produït, doncs, un nou panorama polític, en el qual l'extrema dreta ha arrossegat el PSOE (i aquest s'ha deixat arrossegar sense oposar resistència), deixant així un imaginari col·lectiu (fals i trampós, per interessat) que respondria a una esquerra radical, al seu torn, també, dividida en els seus plantejaments. En aquest sentit, és interessant fer atenció a Gerardo Pisarello, quan entén que l'actitud de bloqueig actual té el seu origen en el comportament del Partit Popular, avalat per Ciutadans i pel PSOE, atribuint així a aquests tota la responsabilitat davant del fet que no s'hagi pogut celebrar un referèndum amb totes les garanties, sent necessària la mobilització de les "forces del canvi" contra aquells que estan menyscabant la democràcia i la convivència. D'una manera més profunda i rotunda, s'expressa el professor Ramón Cotarelo, que empatitza i és partícip en la batalla d'una revolució democràtica davant la repressió feixista que avui està vivint un moment àlgid, sense haver deixat d'existir durant aquests anys de "democràcia".

Dependrà, per tant, del que considerem esquerra per poder entendre com es pretén abordar una realitat polièdrica, que més enllà de criteris ideològics, respon a blocs que es divideixen i enfronten (o s'uneixen i perdonen) atenent un concepte avui fonamental: els interessos. I per tots és sabut, que els qui tenen interessos realment importants no solen aparèixer ni deixar-se veure, molt menys donar a conèixer els seus objectius. És així com en aquest escenari, i mai millor dit, podem veure com alguns es deuen a aquells, en lloc dels seus principis i valors ideològics.

És doncs, en conclusió, el moment en què possiblement obtinguem importants conclusions, i entre elles, qui pertany a l'esquerra a Espanya, qui manté coherència amb què mai no va haver de deixar de ser la seva batalla, i qui, definitivament, ha firmat la seva condemna i desaparició. Caldrà donar les gràcies a Catalunya.