Barcelona el 1492 –l’any que Colom va posar el peu a Amèrica- era una petita ciutat que tenia escassament 30.000 habitants. En aquells anys ja exercia la capitalitat inqüestionable de Catalunya –cap altra ciutat del país superava els deu mil habitants-. Però en el ranking mediterrani i europeu ocupava un lloc modest, molt lluny dels grans centres urbans del continent: París, Roma, Venècia, Florència, que superaven àmpliament els 300.000 habitants. I la seva trama urbana ni tan sols ocupava la totalitat de l'espai murallat. L'actual barri del Raval era un espai agrícola intramurs.  

Havia perdut la meitat de la població en relació als anys de plenitud del segle anterior. La Pesta Negra, la crisi econòmica general que assolava Europa, i les guerres civils catalanes -les revolucions agràries populars- havien delmat la població fins a reduir la gran ciutat que havia estat, en un poble gran. En aquella mateixa època, València –que tenia 75.000 habitants- i Nàpols –que en tenia 60.000- eren les grans ciutats de la corona catalano-aragonesa. Barcelona exercia com a capital política però València i Nàpols l’havien rellevada en la seva condició de capital econòmica i cultural.

Barcelona el 1535

Barcelona en l'època de Casanova

Durant dos segles –l’espai de temps entre 1497 i 1714- Catalunya va duplicar població, i va passar de 250.000 a 500.000 habitants. Però aquesta inèrcia positiva no va tenir correspondència en el creixement demogràfic de la ciutat. A la vigília del conflicte de Successió (1705) Barcelona albergava una població de 35.000 habitants. El Raval encara era el pulmó verd de la ciutat, però ja alternava conreus i construccions -convents i palaus-. Nàpols –amb 200.000 habitants- i València –amb quasi 100.000- lideraven el ranking de ciutats de la corona catalano-aragonesa.

Al llindar del 1700 Barcelona ja mostrava símptomes clars de recuperació. S’havien conclòs les obres del moll –finançades per la classe mercantil local- i el port recuperava els nivells d’activitat comercial anteriors a les grans crisis del 1400. S’intensificava el tràfic naval amb els ports atlàntics de Lisboa, Bilbao, Amsterdam i Londres. Barcelona no guanyava habitants, però en canvi la població extramurs, les viles del pla de Barcelona –Sants, Horta, Sant Andreu i Sant Martí- creixien vertiginosament.

La Barcelona de l'ocupació

A partir de la desfeta del 1714 varia decididament la tendència estacionària de Barcelona. El llarg període de pau que abasta la totalitat del segle XVIII –inèdit des del segle XIV- impulsa un creixement demogràfic colossal. La classe mercantil barcelonina -educada en les idees il·lustrades d’influència francesa i anglesa- transforma el paisatge de la ciutat. Es recuperen els grans obradors -arruïnats durant el setge i ocupació- precursors de les fàbriques industrials. S'urbanitza la Barceloneta -la platja intramurs- amb els veïns del barri de la Ribera que el Borbó desnona per construir la Ciutadella.

El 1787 Barcelona allotjava una població de 100.160 habitants. Però es mantenia vigent la prohibició borbònica de construir en un ampli radi extramurs. Pretenien l'espai lliure per si convenia assetjar i bombardejar de nou la ciutat. La ciutat creixia en horitzontal i ocupava el quart lloc en el ranking peninsular, superada per Lisboa i Madrid, que en tenien 180.000 i 150.000 respectivament, i per València, que en tenia 103.918. Però el teixit social era molt diferent. A Barcelona -i a València- el pes principal estava format per fabricants, artesans i jornalers. En canvi a Madrid, estava format per militars, empleats del Rei i criats en general. I Lisboa era una barreja dels dos models.

El Passeig de Gràcia, l'any 1905

Barcelona en la Revolució Industrial

El 1857, en plena Revolució Industrial Barcelona tenia 183.787 habitants.  Llavors ja era la tercera ciutat peninsular (Madrid en tenia 281.000 i Lisboa superava lleugerament els 200.000). En aquells anys la societat barcelonina dibuixa un paisatge de marcades desigualtats socials i econòmiques. Són els dies dels rebomboris i dels avalots amb un caràcter marcadament reivindicatiu. Les condicions d'habitabilitat eren pèssimes. Imperava el model de l'habitatge multifamiliar. Sobretot entre la classe obrera. El mite del rellogat: un pis ocupat per diverses famílies que es distribuïen les habitacions i compartien la cuina.

Barcelona, reclosa dins les muralles, era un bullidor d'habitatges, botigues, tavernes, hostals, obradors, fàbriques i convents. Carrers estrets de traçat medieval que progressivament s'enfosquien a causa del creixement horitzontal de les construccions existents. Són els anys de les primeres revoltes obreres, del triomf per l’ensorrament de les muralles i de la primera traça sobre el perímetre exterior. S’urbanitzen els espais de les Rondes, que oferien millors condicions de salubritat i que són ocupats per les classes benestants. Es posen a debat diversos planejaments urbanístics, i Barcelona mira cap al nord. El Pla Cerdà. L'Eixample.

Al seu voltant –a les viles del pla de Barcelona- la població havia crescut espectacularment. Algunes fàbriques –sobretot les més grans- que no tenien espai dins la Barcelona murallada s’havien implantat als pobles. El 1857, Gràcia tenia 17.147 habitants (poc menys que Reus, Lleida o Tarragona). Sant Andreu en tenia 10.297 (quasi com Girona). Sant Martí de Provençals i Sants en tenien 7.096 i 6.739 respectivament (com Vilafranca o com Granollers). I Sarrià i Horta en tenien 3.860 i 2.626 (el mateix cens que Cervera o que Montblanc). Al pla de Barcelona hi vivien 232.000 persones, no massa lluny de les 281.000 de Madrid, o fins i tot més que les 190.000 de Lisboa.

Barcelona en els dies de la guerra de Cuba 

L’any 1897 -en plena guerra de Cuba- la ciutat de Barcelona havia més que duplicat població respecte al cens de quaranta anys abans. Censava 509.859 habitants. L'ensorrament de les muralles havia resultat definitiu. La trama urbana creixia seguint el dibuix de Cerdà. L'espai habitacional guanyava terreny en direcció nord. Barcelona formava un continu urbanístic amb Gràcia (que ratllava els 50.000 habitants i era la segona ciutat del Principat). I les fàbriques es desplaçaven cap a llevant (Poble Nou) i cap a ponent (Sants). Si bé Madrid censava 512.150 habitants (Lisboa en tenia 351.000), el pla de Barcelona esdevenia l’espai urbà més poblat de la península Ibèrica.

I sobretot, Barcelona recuperava la condició de gran ciutat en l'escenari continental europeu. Una condició que havia ostentat durant els segles centrals de l’Edat Mitjana –l’etapa de plenitud de l’imperi català de la Mediterrània-, i que havia perdut amb posterioritat a les crisis del 1400. Al llindar del segle XX, Londres, que era la gran capital europea, havia superat els sis milions d’habitants, i París s’aproximava als tres milions. Però la majoria de capitals polítiques i econòmiques d’Europa albergaven un volum de població similar a Barcelona.

La vaga de tramvies del 1914

Barcelona en l'any de Macià

El 1931 -l'any que el president Macià va proclamar la República catalana-, Barcelona havia tornat a duplicar població. Era el quart cop que ho feia en un espai de temps de dos-cents anys. En aquells dies Barcelona albergava 1.005.565 habitants. Superava Madrid -per primer cop des de l'època de Colom- que en censava 952.832. I esdevenia la ciutat més poblada de la península Ibèrica. A la condició de capital demogràfica hi sumava també la condició de capital econòmica i cultural, i es situava de ple en el circuit de les grans capitals europees. L'equivalent a la “Champions” de les ciutats.

Són els anys del xarleston, del vaudeville i del cinema mut. Del Paral·lel i del “barri xino”. Són els anys de les grans exposicions internacionals i de les grans manifestacions artístiques. De l’expressió arquitectònica i urbanística –el modernisme-, pictòrica –el cubisme-, i literària i periodística –l’avantguardisme-. Són també els anys de la popularització de la pràctica esportiva, i del naixement i consolidació de l’esport com a espectacle de masses. Que van esbossar el dibuix definitiu de la Barcelona actual. La París del sud. De la Mediterrània.

La Rambla de Canaletes el 1920