El terrorisme islàmic ens ha tornar a impactar amb tota la seva maldat possible: 32 morts i més de 300 ferits. I cop moral al cor d’Europa.

Des les 8 del matí d'aquest dimarts, en viu i en directe, per ràdio, tele, premsa escrita i digitals, els media han obert els espais a una multitud d’experts, els pundits. Hem sentit les interpretacions sobre els causes, els orígens i remeis de/contra terrorisme islamista, tantes i tan diverses, que es comprèn que no s’hagi trobat fins ara cap solució raonable a mig/llarg termini. La sensació és que tots els experts i pundits, públics i privats, oficials i oficiosos, més que navegar, amb prou feines suren.

Per això, és notable el biaix de la majoria de les observacions que es fan, ja siguin pures beneiteries o recargolades maledicències. No cauré ara jo en el defecte que exposo, si més no intencionadament, i em limitaré a sobrevolar les línies mestres de la riuada de missatges d’aquests dies.

En primer lloc, no veig prou subratllat que, fins a la il·legal invasió d’Iraq acordada pel trio de les Açores, el terrorisme islamista havia estat pràcticament desconegut. Aquesta em sembla una causa propera i desfermadora de l’infern que hem començat a viure i del qual em sembla que ens queden hores molt amargues per viure. En segon terme, si bé és cert que és una qüestió que s’ha posat damunt la taula, no se n'han tret, a parer meu, les lliçons adients: els assassins –aquesta és la paraula i no cap altre eufemisme o mot benvolent– són europeus, no estranys vinguts d’arreu del món.

Fins a la il·legal invasió d’Iraq acordada pel trio de les Açores, el terrorisme islamista havia estat pràcticament desconegut

I ací rau un tercer argument, prou opac, perquè fa, ens fa, mal: si els atemptats són contra els valors europeus i estan duts a terme per europeus, quins valors europeus han interioritzat aquests europeus? La resposta, que és el que fa mal, rau en el fet que a aquests nous europeus, tan sols sobre el paper tan europeus com qui més, no els han arribat ni les causes ni els beneficis dels valors europeus, només la seva retòrica, i contra aquesta retòrica sàdicament es revolten.

No forma part de cap valor, ni europeu ni d’arreu, emmagatzemar persones que la nostra riquesa crida o ha cridat i mantenir-los en aquest apartheid permanent, ja solidificat. Així doncs, el primer valor europeu sobre el que no poden creure és el de la igualtat. Tampoc poden creure en el valor vida, atès el tracte de semi esclavatge que reben: només cal fer un tomb pels suburbis i ravals on se’ls confina: la vida com a valor europeu no hi floreix, precisament.

Així doncs cercar l’aixopluc d’una religió que brinda un paradís, encara que sigui a l’altra vida, està cantat. Pel mancat d’instrucció digna de tal nom i menystingut pel sistema, el radicalisme simple i assassí és alliberador i no abraçar-lo sembla de ximplets.

I ací arribem a un dels valors centrals de la cultura genuïna europea, la tolerància. Després de matar-se els europeus entre sí durant segles en les dites guerres de religió –una excusa com una altra qualsevol dels poderosos per afirmar el seu poder- va acordar-se una pau, més o menys fràgil, basada en la tolerància. No hi podia haver una guerra entre dos monoteismes, per tant, entre dos únics déus vertaders: això és un autèntic oxímoron. Degut a això, mica en mica, i a mesura que la raó esdevenia l’instrument essencial de coneixement del món i no la revelació divina, la religió va anar abandonant, no sense algun retrocés, l’espai públic i, si més no a Europa occidental, roman a l’àmbit privat.

Ens hem de demanar per què la igualtat, el respecte a la vida i la tolerància no han arrelat en els que ens ataquen

Aquesta tolerància, autèntic actiu en aquesta Europa esfilagarsada, feble i temorosa davant el desconegut que ella ha contribuït a crear, amb prou feines ha calat en les noves capes d’europeus de segona i tercera generació. El desinformat confon la tolerància amb feblesa o covardia: res més lluny de la realitat. Saber que no s’està en possessió de la veritat, perquè la veritat és en si mateixa prou discutible i que el que cal per avançar pacíficament són consensos bàsics és un valor que no podia calar en els que, forçats per circumstàncies a les quals no som gens aliens, se senten –perquè ho són- rebutjats.

Aquest és, políticament, no jurídicament, que quedi clar, el primer atemptat als dits valors europeus. Si els valors no es practiquen quotidianament, no serveixen ni per ornar les tombes dels morts injustament: seria una burla.

En fi, ens hem de demanar per què la igualtat, el respecte a la vida i la tolerància no han arrelat en els que ens ataquen. Aquesta fora la millor defensa.