A aquestes alçades de la pel·lícula em pensava que el desinterès i fins i tot l'hostilitat de certs sectors del món dels comuns a la celebració d'un referèndum -pactat o no- sobre la independència de Catalunya era òbvia per a tothom.

La seva posició ha estat una contradicció constant. El referèndum ha passat de ser "ineludible" i "amb termini màxim el 2016" a "pot esperar dues generacions". Una altra línia vermella que ha deixat de ser-ho. No puc dir pas que em sorprengui. És una posició bastant coherent amb gran part de les seves actuacions, que poden resumir-se en dos conceptes clàssics: prometre fins que la fico a dins i et venc la moto. Així ha passat amb el "procés constituent no subordinat a cap altre marc" de QWERTY, contra el qual després van votar al Parlament, o la creació d'un grup propi en el Congrés, assumpte en què van insistir fins a la nàusea malgrat que Carolina Bescansa ja el qualificava d'impossible abans de les generals del 2015.

Les garanties del referèndum vindran -diuen- del Govern espanyol, al que la mateixa Colau qualifica de tancat al diàleg, autoritari i repressiu

Divendres passat, la nostra -la meva- estimada alcaldessa Ada Colau ens va oferir la (pen)última variació del seu "immutable" suport a la causa després de la cimera del Pacte Nacional pel Referèndum (sic) Acordat (hi afegeixo jo). Segons Colau, el seu espai polític mai no s'ha apartat d'aquest propòsit: el referèndum s'ha de celebrar per radicalitat democràtica. Això sí, les garanties vindran de la mà del govern espanyol, que més endavant, en la mateixa intervenció, ella mateixa qualifica de tancat al diàleg, autoritari i repressiu. Aquest mateix govern que els seus aliats van acusar de frau electoral en les passades eleccions.

Ara, pocs dies abans que venci el "termini màxim" que ells mateixos s'havien imposat, Colau indica que no convé posar data al referèndum perquè "seria un fracàs" i "generaria frustració". Allò de generar frustració amb promeses incomplertes ho ha de saber de primera mà pels manters i els interns del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE).

En resum, que posin el fre a la cosa o els revolucionaris baixen de l'autocar.

La presumpta "defensa de la radicalitat democràtica" pot esperar perquè, no ens enganyem, el sector dels comuns no té cap interès a implicar-se en una cosa que no interpel·la la seva cúpula ni part de la seva base.

Tenen altres prioritats: substituir "la màfia" de les administracions per totes les seves parelles o incrementar la despesa social multiplicant per dotze (per dotze!) l'equip de comunicació

Tenen altres prioritats, com ja han demostrat: substituir "la màfia" de les administracions per totes les seves parelles o incrementar la despesa social multiplicant per dotze (per dotze!) l'equip de comunicació de l'Ajuntament de Barcelona a les xarxes. No em mirin malament. Indubtablement, la situació socioeconòmica de totes aquestes persones ha millorat.

Esperem que la seva resposta a l'enèsim "No" de l'Estat espanyol no consisteixi a posar un comptador d'intents fracassats al costat del que numera els morts a la Mediterrània i que de tant ha servit.