Una de les grans paradoxes de la postmodernitat és la renovada importància dels relats, és a dir, dels marcs articulats d’interpretació i determinació de sentit precisament en un temps que es defineix per la fi (Lyotard) de totes les metanarracions o metarelats estructuradors de l’experiència humana -les religions, les ideologies, i fins i tot la ciència-. El relat s’ha convertit en un bé escàs, o difús (“tots els polítics diuen el mateix”, etc) i per això la seva importància és tal que fins i tot supera la del fet. No hi ha fets sinó interpretacions, va dir Nietzsche, i és per aquí on podríem trobar la genealogia d’això que ara està tan de moda de la postveritat, la veritat postfàctica o els fets alternatius. En el nostre temps, postmodern, líquid o com vulgueu dir-li, no és només que la història l’expliquen els vencedors sinó que, per vèncer, cal tenir una història.

Tot plegat m’ha vingut al cap llegint la història de Roma (Roma. Auge y caída de un imperio) que ja fa uns anys va fer Simon Baker arran d’una gran sèrie de la BBC i que és una síntesi magnífica d’aquell món tan llunyà i tan proper. A vegades cal recórrer al passat per il·luminar el present i el gran teatre romà és una font inesgotable per continuar-nos pensant, nosaltres i el nostre temps. Fa més de 2.000 anys, a Accio, Octavià, que seria el primer emperador amb el nom d’August, va derrotar sense pena ni glòria la flota conjunta de la glamurosa parella formada per Marc Antoni i Cleòpatra. Els propagandistes d’Octavià, entre els quals el poeta Virgili, van explicar que la rutilant reina d’Egipte havia fugit espantada de la batalla -després se suïcidaria amb el seu amant-. Però el més important va ser que van convertir un combat més aviat gris, una victòria sense èpica, en tot un xoc de civilitzacions entre Occident i Orient del qual va emergir la figura del futur emperador. I que aquesta història va legitimar la fi de la república i amb ella la institucionalització a partir d’August de les dictadures divinitzades. Allò que tant odiaven els patricis i els plebeus romans, el govern d’un sol home, va esdevenir el més normal. El relat va canviar la realitat.

No és només que la història l'expliquen els vencedors sinó que, per vèncer, cal tenir una història

Qui té un relat guanya, o, amb el temps, pot acabar guanyant. La transició espanyola ha pogut imposar la seva versió dels fets durant quatre dècades, perquè es va equipar amb un sòlid relat que el moviment independentista català ha esmicolat probablement per sempre. Per primera vegada, i encara que sigui de manera titubejant i tramposa, dos partits de l’esquerra espanyola que podrien configurar una alternativa de govern, el PSOE de Pedro Sánchez i el Podemos de Pablo Iglesias han trencat el monolitisme discursiu de la nació única i del no al referèndum a qualsevol preu. Vistes des de Catalunya, les “nacions culturals” de Sánchez són una pantalla més que passada, però vistes des de Madrid són un desafiament a l’hegemonisme i la unicitat cultural castellana, no ho oblidem, autèntica base legitimadora de la “nació espanyola única i indivisible” i cervalment al·lèrgica a la diversitat cultural interior i a la catalana en particular. I és cert que Iglesias no reconeix cap caràcter vinculant al referèndum que diu que cal “respectar”, però, per si de cas, els podemistes catalans, encapçalats per Albano Dante Fachin, i prèvia consulta interna ja han anunciat que hi participaran.

El moviment independentista català ha esmicolat probablement per sempre el relat de la transició

Madrid sap que l’independentisme ha guanyat la batalla del relat i per això li preocupa tant l’1 d’octubre, el dia de l’anunciat referèndum, com el dia després. Cada vegada que un mitjà internacional, petit o gran, com ara The New York Times, demana a Mariano Rajoy que permeti votar els catalans o cada cop que un jutge o un fiscal fan un nou pas de rosca per passar l’independentisme pels tribunals, es posa més de manifest l’absoluta absència d’un relat alternatiu des les files de l’Estat. Per molts escarafalls que faci l’unionisme més recalcitrant o la tercera via més digna, per molt que els intel·lectuals del règim s’esforcin a alinear l’independentisme amb el trumpisme i els nous populismes o, com van fer quan va caure el Mur de Berlín, l'assimilin als nacionalismes i els tribalismes violents (llavors, els de l'ex-Iugoslàvia), el relat de la raó democràtica -les urnes- és el relat guanyador. El relat de la raó democràtica és l’aspiració a sotmetre el plet al lliure arbitri de la ciutadania, no a l'arbitratge de part del Tribunal Constitucional, i fer-ho, sí, de manera acordada. No és la Generalitat qui no vol pactar el referèndum, per molt que ho intenti fer veure del portaveu Íñigo Méndez de Vigo mentint descaradament sobre el correu electrònic remès per Carles Puigdemont, o Ada Colau i Xavier Domènech escudant-se en la “falta de garanties” del referèndum per mullar-se, sinó el Govern d’Espanya, qui tanca qualsevol porta al diàleg. Com sí que veu amb claredat meridiana la premsa internacional.   

Per molt que l'unionisme i la tercera via assimilin l'independentisme al trumpisme, el relat de la raó democràtica -les urnes- és el guanyador

Per això mateix, perquè han perdut la batalla del relat, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va insinuar dilluns a Barcelona que el govern de Rajoy s’asseuria a parlar el 2 d’octubre. O a Soraya la va trair l’inconscient o som davant el primer reconeixement amb la boca petita per part del govern de Madrid que li serà impossible parar el referèndum. ¿Per què hauria de voler negociar res el 2 d’octubre si  el referèndum -assegura Soraya- ni tan sols no es farà? Per això Miquel Iceta, primer secretari del PSC, acusa els independentistes d’haver començat a assenyalar els “responsables” del “fracàs” del referèndum, en referència als alcaldes socialistes que es neguen a col·laborar, mentre passa per sobre del fet que bastants alcaldes socialistes -el de Terrassa o el de Blanes entre ells- ja han anunciat que ells no estan per precintar urnes. Iceta també ha perdut la batalla del relat.