La responsabilitat principal d'un govern ha de ser solucionar problemes als ciutadans, no traslladar-se'ls perquè els acabi resolent la gent. Si en lloc de gestionar problemes els endossen als contribuents, llavors sobra el govern. L'executiu central i el Govern acaben de perpetrar precisament això: endossar el problema als ciutadans, als funcionaris, als jutges, als mossos... en definitiva, a la mateixa gent a qui havien de governar causant, com recomanava Adam Smith, "tan poques injustícies, penúries i perjudicis com es pugui".

El govern de Rajoy ha optat per convertir un problema polític en una qüestió judicial i penal. S'ha bunqueritzat rere el TC, els tribunals penals i la fiscalia renunciant a les seves responsabilitats polítiques. Els ha derivat el penós treball de recollir la destrossa d'una estratègia partidista que ha decidit en exclusiva el Partit Popular, però que pretén que sigui assumida per l'Estat i les altres forces polítiques de manera solidària. El Govern i la majoria que el sosté han caigut en la trampa i també han optat per embarcar-se en una confusa batalla legal que acabarà perdent, deixant-se part de la legitimitat que investia la causa del referèndum en prendre l'arriscat camí dels trucs i fintes parlamentàries.

Estem assistint a una abdicació general per part dels actors polítics de la seva obligació de fer política

Han preferit convertir un problema polític en un problema legal i penal, posant-nos a tots en una ratera d'on ara pretenen que els traguem i a més els aplaudim com a herois. Estem assistint a una abdicació general per part dels actors polítics de la seva obligació de fer política. Però en el cas dels governs, a més, estem davant d'una renúncia manifestament culpable.

Ens hem dedicat moltes hores a parlar dels problemes i dilemes que afronten els Rajoy, Puigdemont o Forcadell, però pot ser que massa poques a reflexionar sobre els problemes i dilemes concrets que molts ciutadans afrontaran en les seves vides i en les seves feines a conseqüència de tanta incapacitat política. Més enllà dels qui ja hagin optat per una legalitat o la contrària, sembla un bon moment per posar-se a la pell d'aquell alcalde d'un poble o vila, aquell secretari, aquell funcionari o aquell mosso que, al llarg del mes d'octubre, haurà de fer la seva feina i prendre decisions mentre uns i altres li asseguren el suport de la llei o l'amenacen amb sancions, delictes o pèrdues professionals. També sembla una excel·lent oportunitat per aprendre alguna cosa i posar-se a la pell d'aquell ciutadà a qui uns li reclamen que respecti la llei i no s'exposi a penoses conseqüències, mentre d'altres li demanden que ompli els carrers per donar-los la raó o acudeixi obligatòriament a una taula de votació.

Les societats tenen un límit per a l'estrès que són capaces de suportar. Quan se sobrepassa ningú no sap què pot passar exactament. L'únic cert és que arriba un moment en què allò que es trenca no pot arreglar-se, una certesa que val per a la ceràmica, la mecànica, la medicina o la política.