El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena podia haver fet divendres dues coses: ratificar la presó incondicional per als exconsellers i els Jordis o posar-los en llibertat condicional amb les restriccions que estimés oportunes, com amb bon criteri va decidir respecte a Carme Forcarell i els membres de la Mesa del Parlament. Contra tot pronòstic, va preferir no fer cap de les dues coses i anar-se'n de cap de setmana amb la decisió sense prendre mentre condemnava a passar un altre cap de setmana a la presó un grup de ciutadans —no ho oblidem mai— presumptament innocents encara. Quan la justícia comença a comportar-se de manera imprevisible, no ho dubtin, alguna cosa comença a anar molt malament i segurament acabarà anant pitjor.

Ni que el jutge se sentís tan protagonista com el gran Nick Nolte a la frenètica pel·lícula del gran Walter Hill, Límit 48 hores, ajudaria a entendre un retard així. Tot el que pot i ha de tenir en compte per prendre la decisió és a la seva disposició, no només des de divendres sinó des de fa dies. Els empresonats ja han presentat per escrit els seus raonaments i han manifestat l'acceptació de la seva situació processal, que és l'únic que se'ls pot exigir. En cap part de l'ordenament jurídic espanyol es prescriu que un acusat hagi d'efectuar un acte de contrició l'honestedat del qual correspongui avaluar al jutge o fiscal; tampoc anunciar un propòsit d'esmena la validesa del qual o credibilitat li correspongui valorar al jutge o fiscal. Només faltaria que per prendre una decisió tan transcendent com entrar o sortir de la presó provisional podrien considerar-se variables tan etèries com la sinceritat o el to dels acusats; això poden fer-ho els sacerdots, però ni poden ni han de fer-ho els jutges

La llibertat és un tresor i 48 hores privats d'ella suposa una fortuna perduda. Res no justifica mantenir-los a la presó ni un minut més de l'estrictament imprescindible

Tots els encausats han ratificat les seves intencions en persona davant del jutge; que uns contestessin o no al fiscal resulta completament irrellevant, és el seu dret i ningú no pot ser penalitzat per exercir els seus drets, especialment en l'àmbit penal.

Retardar encara que sigui unes hores la decisió manca de tot sentit jurídic i tampoc no pot explicar-se a raó de la complexitat de la decisió. Suposa una elecció excepcional que només es pot emparar en l'excepcionalitat del procés. I quan la Justícia comença a administrar-se en règim d'excepcionalitat, no ho dubtin, alguna cosa ja va molt malament i acabarà pitjor segur.

La presó provisional és un mecanisme excepcional que s'ha d'administrar amb prudència i esperit restrictiu perquè afecta i soscava drets tan fonamentals com la llibertat o la defensa jurídica, així ho estableix amb indiscutible claredat la jurisprudència constitucional. Només existeix aquesta possibilitat en tres supòsits molt estrictes i en cap cas de lliure disposició: risc de fuga, risc de destrucció de proves o risc de reincidir en el delicte; totes les altres coses, circumstàncies polítiques, mediàtiques o d'oportunitat, no compten. Les evidències i elements de judici no creixeran i multiplicaran o s'aclariran al llarg del cap de setmana per molt descansin. O els deixa anar atenent aquest esperit mínim de l'ús de la presó provisional o els manté entre reixes legitimant l'ús a discreció de la presó provisional; totes les altres coses són distraccions. La llibertat és un tresor i 48 hores privats d'ella suposa una fortuna perduda. Res no justifica mantenir-los a la presó ni un minut més de l'estrictament imprescindible. Això és veritat avui i ho continuarà sent dilluns.