La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.”

Joan Margarit, La llibertat

 

A les 12 del migdia del dilluns 22 de juliol el Congrés dels Diputats obria sessió amb el discurs d’investidura de Pedro Sánchez. Un discurs que tenia tots els ets i uts per al fracàs de les intencions declarades a contracor i amb credibilitat limitada. Un discurs construït des de la prepotència i el menyspreu, d’esquenes a Catalunya, fugint del problema polític més important de l’Estat, i sense ni una menció inicial per a les preses i presos polítics (més endavant, ja en el debat, negats tres vegades). Sols els lleons de bronze del Congrés, que les han vist de tots colors, podien seguir inalterables. Des de la perspectiva de les Terres Altes d’Escocia, per a Clara Ponsatí no deixava de ser, tot plegat, discurs i votacions, una bona notícia, perquè “Espanya es bloqueja tota sola” i el règim del 78 segueix i seguirà desgastant-se. Mentrestant, altres veus ens recriminaven ser massa matussers i no veure la filigrana de maquiavelisme que Sánchez i les seves portaveus (Calvo i Lastra) estaven oferint-nos... Però també hi havia qui es deixava emportar per l’escepticisme i endevinaven el penós espectacle de mag de Festa Major, amb la mà no més ràpida que la vista, que ensopegava amb fils que no s’haurien de veure però que de fet travessaven la Carrera de San Jerónimo amb la contundència de la corda dels penjats. Els llums de neó anuncien la vigència de l’ordre Ibex, i no hi ha prou capa ni barret de doble fons que dissimulin les afinitats electives del candidat cap a les bandes dretanes de l’hemicicle.

Però hi ha una bona notícia per a la exconsellera Ponsatí: Mitja hora abans del mateix dilluns d’inici de la facècia madrilenya, a Barcelona el president de la Generalitat, Quim Torra, rebia Lluís Llach i diversos membres del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent. Era el punt final del Consell, d’una etapa de preparació del debat i es passava el relleu a la societat civil. Feta la comparació, ens hauria d’enorgullir que el mateix dia, pràcticament a la mateixa hora, en el Pati dels Tarongers ningú pensés en la ciutadania de Catalunya com a carn d’enquesta ni se’ns degradés a votants ensinistrats per produir a les urnes la combinació majoritàriament binària que les elits predemocràtiques volen acceptar.

A la darrera reunió del Consell Assessor no es varen vessar llàgrimes pel bipartidisme perdut ni es varen compartir els somnis humits de reforma constitucional amb dosi extra d’escons per reforçar les caduques alternances fent irrellevants les minories. Al contrari. Lluís Llach, ja en roda de premsa, i mentre Pedro Sánchez seguia sense dir ni un mot sobre Catalunya, considerava necessari i urgent redefinir els paràmetres de convivència i els àmbits constitucionals en els quals la nostra societat aspira a conviure. Sense ingenuïtats, exigia recuperar l’autoestima i la confiança necessàries... I objectius polítics engrescadors, unitaris i transversals. Com el primer dia. I dilluns també, amb el president Torra, compartíem l’evidència de que el marc autonòmic ja fa temps s’havia esquinçat per totes les costures i calia que de nou la ciutadania, les entitats i tota la societat civil, participessin com mai: “Tenim una eina per avançar i ningú no ens pot impedir que parlem de com volem la República Catalana”, va dir el president Torra, i seguia: “les millors coses que ha fet aquest país s’han fet quan la societat civil s’ha posat en marxa i ha pres la iniciativa” sense por del debat, la participació, la transparència”. Sense por al compromís, tot i que n’ha pagat fins ara un preu molt car.

Els que fomenten divisions, odis i servituds volen destruir un sistema d’ensenyament d’èxit i inclusió i neguen que siguem un sol poble. Malgrat que un 75% de la població catalana vol viure en República, ens imposen monarquia. I quina monarquia!  La resposta ha de ser, com ha estat tantes vegades, oberta i valenta, recuperant la iniciativa política. El Debat Constituent, en mans del moviment ciutadà i a través de les enteses, les jornades i els debats ciutadans, ha de ser creatiu, prepositiu i democratitzador, i el més unitari i transversal possible. I s’ha d’anar obrint camí fins a un gran Fòrum Cívic i Social. A la primavera del 2020 s’hauria de poder presentar la feina feta al Parlament de Catalunya per donar fonament i legitimitat, des de la societat civil, a l’acció institucional. Perquè ho tornarem a fer, i ho farem millor. Molt millor. Des de baix, com l’1 i el 3 d’octubre, però amb més de dos milions d’arguments i un projecte comú en llibertat, que és allò que es viu quan comença l’alba en un dia de vaga general. I és morir lliure. I les paraules "República" i "civil" en un projecte de totes i tots.