El 31 de juliol de 1959, dia de Sant Ignasi, un grup de joves de classe mitja urbana i de famílies properes al PNB que s’havien proposat de renovar el nacionalisme basc per combatre la dictadura franquista, els Txillardegi, els Madariaga, van fundar Euskadi Ta Askatasuna (ETA). A partir de la dècada següent, i fins ben entrat el segle XXI, és a dir, durant cinquanta anys, l’organització terrorista va assassinar més de 800 persones i en va ferir milers en centenars d’atemptats, d’accions “armades” comeses arreu de l’Estat espanyol, Catalunya inclosa. Alguns no perdonarem a ETA l’assassinat d’Ernest Lluch, o la matança de l’Hipercor, o l'atemptat de Vic, i ja he dit que els morts són més de 800. Cada cop que entro a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar, el poble on va néixer l’economista i polític socialista, el poble on jo tinc la sort de viure, no em puc estar de recordar aquella nit a la redacció de l’AVUI, novembre del 2000, i la veu a l’altra banda del telèfon: “És l’Ernest Lluch”.

ETA va veure morir Francisco Franco -i va frustrar la successió natural del dictador amb l’espectacular atemptat en què va fer saltar pels aires el cotxe de l’almirall Luis Carrero Blanco-; va marcar el pas de la primera fase de la transició, entre Adolfo Suárez i el cop d’estat de Tejero del 23-F del 1981 i va sembrar de morts els mandats de Felipe González i José María Aznar (1982-2004). Fins que la pressió política i social -també des de les seves pròpies files-, l’encalçament policial i judicial i el “nou ordre” mundial sorgit de l’ensorrament de l’imperi soviètic i els atemptats gihadistes de l’11-S del 2001 van dipositar el sagnant “expedient ETA” a la paperera de la història.

Quan Aznar i el diari El Mundo van intentar atribuir als etarres els brutals atemptats gihadistes de l’11-M del 2004 a Madrid els dubtes -i la protesta- van emergir de seguida perquè tothom sabia que, en el fons, l’organització terrorista ja estava gairebé desactivada. El llarg epíleg d’aquesta història basca, i espanyola, s’escriu des de llavors, des de la gran mentida d’Estat que va portar Zapatero a la Moncloa, i durant el mandat del qual -se suposa que algun dia Rubalcaba explicarà la meitat de la veritat- es va negociar políticament la liquidació del que quedava d’ETA. El 2011, ETA va anunciar el cessament de la violència i ara ha fet saber a Le Monde, a través d’un activista bascfrancès de cognom Etcheverry que el 8 d’abril es desfarà dels seus arsenals. Mariano Rajoy, informat pel lehendakari Iñigo Urkullu en una reunió secreta, sembla ser que aquest dimarts, n’ha pres nota i ha exigit als etarres que es dissolguin.

ETA calla per sempre, el PP vota els pressupostos al PNB i la Generalitat ja té un president condemnat per jugar "a" la democràcia el 9-N

ETA ha anunciat que farà pública la localització dels arsenals que li queden de manera unilateral i sense contrapartides. L'anunci del desarmament es produeix la mateixa setmana en què el PP, el partit més directament hereu d’aquell franquisme contra el qual es va crear inicialment ETA, ha engegat negociacions amb el PNB per salvar els pressupostos a Urkullu -els pressupostos i, en l’horitzó, el blindatge de la quota basca, el “cupo”, davant l’harmonització fiscal merkeliana-. I tot plegat, en paral·lel a la inhabilitació per part dels tribunals de la democràcia espanyola “triomfant” d’un president de la Generalitat, Artur Mas, per haver gosat posar urnes  -de cartró- al carrer per preguntar als seus conciutadans, el 9-N del 2014, sobre quina relació política desitjarien mantenir amb l’Estat espanyol. Avís a navegants: als navegants Puigdemont i Junqueras, artífexs -garanteixen- del referèndum vinculant que, s’entén, ha de portar Catalunya a la independència.

Ara sí que s’ha acabat la transició: ETA calla per sempre, el PP vota els pressupostos al PNB i la Generalitat recuperada amb Tarradellas -enguany en farà 40, del “ja sóc aquí”- ja té un president condemnat per jugar "a" -no "amb"- la democràcia el 9-N. A Mas l'han inhabilitat per jugar a l’autodeterminació, per plantejar quanta democràcia està disposada a acceptar la “democràcia” espanyola. S’ha acabat la transició i, pel que fa la qüestió del terrorisme d’ETA i les altres violències, el final -com sol passar- és la pau dels cementiris. Però també, i pel que fa a Catalunya, el cinisme dels tribunals encarregats d’assenyalar on comença i on s’acaba la “democràcia”.

El dret a decidir no només existeix, sinó que és plenament constitucionalitzable, com reconeix De los Cobos en el seu comiat de manera cínica i vergonyant

Durant molt de temps es va dir, ho van dir els partits espanyols, el PSOE i el PP, i bascos, el PNB, EA, l’antiga Euskadiko Ezkerra, fundada per etarres penedits i després fusionada (dissolta) al PSE, que el dia en què callessin les armes tot seria possible. També ho va creure -i ho creu- el catalanisme i la seva versió actual, majoritàriament sobiranista i independentista. Fins i tot el Tribunal Constitucional va admetre la constitucionalitat de plantejar el “dret a decidir” com a aspiració política, a la vegada que negava, però, el caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà a Catalunya, en la primera sentència contra el procés. Contràriament al que diuen Rajoy o Felipe González el “dret a decidir” no només existeix, sinó que és plenament constitucionalitzable. Ho ha tornat a reconèixer de manera cínica i vergonyant el president sortint de l’alt tribunal, Francisco Pérez de los Cobos, quan, en el seu comiat, afirma que el TC no pot resoldre un "problema", la demanda de la majoria del Parlament de Catalunya d'un referèndum d'independència, que correspon a la jurisdicció de la política pura i dura.

És mentida: no s’ha acabat la transició i Espanya té el mateix problema que tenia, amb ETA o sense ETA.