La renúncia de Carles Puigdemont, d’Artur Mas i d’Ada Colau a ser candidats a la presidència de la Generalitat, i el silenci administratiu d’Oriol Junqueras sobre l’afer, revelen una pregunta gens frívola sobre el present de la tribu: hi ha algú, d’entre els nostres líders o aspirants a ser-ho, que vulgui presidir la Generalitat? O dit d’altra manera: gestionar una Generalitat autonòmica interessa a un sol dels nostres setanta-dos diputats pel ? La pregunta no és banal, perquè demostra que polítics tan dispars com ara la hiperalcaldessa Colau o el Molt Honorable cent vint-i-nou tenen assumit de fa molt temps que administrar el Govern equival només a gestionar una misèria econòmica i política que només podrà derivar en la frustració de mandataris i electors. La Generalitat, mal que ens pesi, no és res.

Que Ada Colau es diverteixi molt més negant la condició d’hotel als edificis fàl·lics i enllumenats de Barcelona que no pas somiant a creuar la plaça Sant Jaume demostra que fins i tot la líder encomuna ha entès que, a pesar de tot el pompós simbolisme nacional i de tota la punyeta pàtria, el Govern és una administració espanyola pensada per ser manada des de Madrid. Que Puigdemont s’hagi mantingut ferm a abandonar el Govern s’apliqui o no el referèndum, tot dient als pedecators que amb ell no comptin per gestionar cap guingueta autonòmica, i que Junqueras visqui també ben poc motivat a ser el president independentista d’un govern que hauria d’assumir el fracàs previ de no haver posat les urnes, despulla com mai la nul·litat d’un administració catalana que és pur fum.

Mitjançant l’acumulació de poder absoluta i el repartiment de beneficis (amb comissions incloses), Jordi Pujol ens va fer creure durant lustres que la Generalitat era un quasiestat potent dins l’Europa de les regions. Ara que el calé i els sobres van a la baixa, els nostres polítics reneguen de la ficció i –entre copes de cava i canapès, quan t’hi acostes– ja no tenen cap inconvenient a reconèixer que se senten imbècils gestionant el no-res i fent veure que disposen d’un cert autogovern. No hi ha, per tant, cap vergonya a reconèixer obertament que no hi ha ni un sol independentista al qual il·lusioni ser el cap de bidells d’una administració que només té competències en l’àmbit sanitari, un espai del poder que els espanyols ens han regalat simplement perquè genera més merders.

Quan s’amenaci d’inhabilitar els nostres consellers i funcionaris no ens hem d’esverar, perquè el que s’estarà volent castrar no és més que una administració espanyola que ha estat dissenyada com a eina de control de la voluntat dels ciutadans. Conseqüentment, que cap dels nostres setanta-dos valents vulgui gestionar una guingueta espanyola és una bona notícia. Ara només faltarà que imitin el president i que relliguin el seu càrrec de diputats a l’èxit del referèndum. Fa setmanes vaig escriure que seria molt creïble veure com els polítics catalans es juguen sou i futur per allò que ens han promès als ciutadans. De moment, silenci.

Bernat Dedéu
Camins de serp Del 'pas al costat' al pas endavant Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Camins de serp Independència i desconnexió Bernat Dedéu