El Parlament de Catalunya ha viscut una jornada extraordinària. Suposo que podríem dir que ha estat històrica, atès el nerviosisme dels portaveus de l’oposició, que han intentat transmetre la idea que la majoria sobiranista ha conculcat els drets dels diputats. Era evident que tard o d’hora arribaria el dia que el filibusterisme faria acte de presència a la cambra catalana. El primer a disparar ha estat Joan Coscubiela, que ha fet un discurs agressiu, a la madrilenya, tremendista, molt del gust del PP de Rajoy. Ell s’ha vantat d’aquesta coincidència, però la realitat és que les seves paraules no han estat aplaudides pels diputats de Podem Catalunya i EUiA. La profunda crisi de l’espai de Catalunya en Comú ha quedat palès quan el líder de Podem, Albano-Dante Fachin, s’ha aixecat del seu escó i s’ha desmarcat de Coscubiela per la via de dir que no estava d’acord amb la tesi que s’havien conculcat els drets parlamentaris.

És cert que el procediment parlamentari seguit no és el més òptim. Això ho sap fins i tot la majoria sobiranista. Però quin altre procediment es podia utilitzar quan el PP i el PSOE es neguen per activa i per passiva a deixar votar els ciutadans de Catalunya per decidir el seu futur? La determinació del Govern Puigdemont és clara i em fa l’efecte que cada dia és més evident que l’1-O se celebrarà, malgrat els tripijocs d’aquells grups que s’han enfilat a la muntanya de l’obstruccionisme. Mentre escoltava els parlamentaris i constatava la seva impotència per aturar l’inevitable, també veia clar que el recurs que utilitzarien els grups seria l’obstruccionisme. Han volgut embrutar el debat.

La institucionalitat espanyola fa temps que està malmesa. Tenen el poder, però no tenen legitimitat.

El gran problema és que Cs i PP i Coscubiela s’han volgut aferrar al reglament i al filibusterisme per evitar discutir el fons de la qüestió. Aquesta, però, no serà una batalla legal. Des del 2010 és una confrontació política que ha anat agreujant-se any rere any, amb un descarat abús de poder de les institucions de l’Estat. L’últim moviment del Tribunal de Cuentas d’acusar set nous alts càrrecs de la Generalitat pel 9-N va en aquesta direcció. Malgrat el que diguin els propagandistes governamentals, la institucionalitat espanyola fa temps que està malmesa. Tenen el poder, però no tenen legitimitat. Hi ha qui no ho vol veure i fins i tot interpreta malament la situació i es permet el luxe d’acusar la majoria sobiranista de violentar la democràcia.

Als passadissos del Parlament, alguns parlamentaris unionistes es mostraven molt distants. I és que són conscients que aquest 6 de setembre s’ha posat en marxa la ruptura de veritat. Es podia haver negociat abans? I tant! Però arribats en aquest punt, la negociació es produirà, si es produeix, l’endemà de l’1-O. La jornada d'aquest dimecres ja no admet dubtes. Som davant d’un canvi polític de gran abast. El Govern ha convocat el referèndum després que el Parlament ha aprovat la llei que l'empara. El govern d’Espanya encara no vol admetre que aquest referèndum es farà tal com es va poder fer el 9-N, sense que l’Estat ho pugui impedir. Estem en campanya i el Govern va sortejant els impediments procedimentals, el recurs al filibusterisme dels grups unionistes i la campanya mediàtica amb habilitat. La disputa parlamentària d’avui ha posat en relleu que l’ordre constitucional del 1978 s’està esgotant a Catalunya juntament amb el nacionalisme espanyol del segle XIX. Avui ha començat el segle XXI.