Divendres passat vaig assistir a l'estrena a Barcelona del documental de Vicent Peris, L'estratègia del silenci, produït per Barret Films i Mediapro. Una associació empresarial profitosa, com també va passar amb un entretingut producte televisiu realitzat per aquests joves valencians, Cosins germans, una road movie emesa per TV3 en diversos capítols, amb Dani Fabra, de Barret, com a director de la primera temporada i Empar Moliner i Ferran Torrent fent de mestres de cerimònies.

A diferència de l’estrena valenciana de L’estratègia del silenci, que va tenir lloc el mes de febrer d’enguany en el marc del Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, la sala barcelonina dels Cinemes Girona no estava gaire plena, cosa que és força habitual quan l’oferta és valenciana. És un mal fat que no he entès mai. Els que no van assistir-hi es van perdre 88 minuts molt intensos cinematogràficament i humana, i un breu col·loqui amb el nodrit grup de representants de l’Associació de Víctimes de l’Accident del Metro de València (AVM3J), encapçalat per les coratjoses germanes Beatriz i Rosa Garrote.

L’estratègia del silenci és la crònica dels nou anys de lluita d’aquesta associació de víctimes de l'accident de metro que va tenir lloc el 3 de juliol del 2006, cinc dies abans que s’iniciés la visita oficial del Papa Benet XVI al País Valencià, i que va provocar 43 morts i 47 ferits. De fet, el documental arrenca així, amb el Papa assegut a la cabina de l’avió d’Alitalia que el trasllada a la capital del Túria, abans que la llera de l‘antic riu es convertís el la foguera de les vanitats de l’espanyolisme valencià que Santiago Calatrava, l’arquitecte del règim, va convertir en un reguitzell de mones de Pasqua milionàries i defectuoses. Llàtzer Moix va saber retratar-lo molt bé a Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio (Anagrama, 2016).

Eren temps de la València de la corrupció i la impunitat de l’entorn del PP

L’associació de víctimes i la productora es van trobar el 2012, quan feia sis anys que algunes víctimes i els seus familiars es concentraven el dia 3 de cada mes a la plaça de la Mare de Déu de València, a les portes de la basílica. S’hi plantaven pràcticament a soles davant la indiferència de la majoria dels ciutadans, alguns dels quals els retreien, a més, que els molestessin amb aquella seva insistència a recordar i a exigir responsabilitats a les autoritats valencianes si ja havien cobrat una indemnització per les conseqüències de tot allò, cosa que no era pas certa.

Aquesta és la història d’un grup de persones que, fent el cor fort i superant les ganes d’engegar a dida tothom, van perseverar per no quedar sepultades per l'estratègia del PP per silenciar-les i eludir les responsabilitats que havia tingut en el descarrilament del comboi en un revolt de la via que portava fins a la parada de Jesús de la Línia I del metro de València. L’estratègia de Francisco Camps i Rita Barberà, llavors poderosos manifassers de l’espanyolisme xaró valencià, va ser, certament, aplicar el silenci. Esborrar de la vida pública aquell fet luctuós abocant-hi un bon grapat de diners, com els 621.000 euros que Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) va pagar a la consultora H&M Sanchis entre 2004 i 2011 perquè elaborés informes per contrarestar les víctimes. Eren temps de la València de la corrupció i la impunitat de l’entorn del PP. Carlos Fabra, el substitut de Camps, va continuar pel mateix camí.

La visita del Papa a València va ser el punt culminant de la disbauxa governamental del PP

El documental ho reflecteix molt bé. És el retrat d’una València decadent, dominada per la trama Gürtel, i indiferent davant l’adversitat. El documental és, també, una gran lliçó de periodisme, perquè ens mostra, per bé i per mal, fins a quin punt la gent pot arribar a ser manipulada, en un sentit o en un altre. La complicitat dels periodistes de Canal 9 en l’estratègia del silenci queda ben reflectida en aquest documental, la qual no va revertir fins a l’any 2013, quan van ser despatxats els 1.131 treballadors de la Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Va ser llavors que van despertar, quan “Martin Scorsese va cremar RTVV”, per resumir-ho a la manera de Salvador Enguix, o sigui, quan Fabra va fer el mateix que dos dels mafiosos protagonistes de la pel·lícula Goodfellas (Ray Liotta i Joe Pesci) i va calar foc a la RTVV (ells cremen un restaurant que havien adquirit amb un tercer mafiós, Robert de Niro, mitjançant la coacció a l’anterior propietari). Llavors van entrevistar per primera vegada Rosa Garrote, de l’AVMJ3.

La lluita perseverant de les víctimes del metro de València, al costat d’altres lluites, compartides o no per la majoria dels valencians adormits per l’efecte de l’anestèsia que durant anys van aplicar-li els socialistes de Joan Lerma i els espanyolistes del PP, van esquerdar finalment un règim sostingut pel clientelisme. Que l’arribada del nou govern valencià, fruit de l’l’Acord del Botànic d’11 de juny del 2015, signifiqués el reconeixement d’aquesta lluita i, per tant, la dissolució de les manifestacions mensuals dels afectats, no ens hauria de fer creure que una cosa és conseqüència de l’altra. És al revés, perquè l’alteració de l’ordre dels factors sí que en aquest cas alteraria el producte. Són les lluites com la de l’AVM3J, o la d’Escola Valenciana, o la de Salvem l’Horta, o la dels veïns del Cabanyal, les que van propiciar el canvi polític al País Valencià després de molts anys de resistència popular. Va ser una lluita per la dignitat, que és el que han pogut recuperar els afectats per la manipulació política d’uns governants sense escrúpols que, a més, van enriquir-se fraudulentament.

La visita del Papa a València va ser el punt culminant de la disbauxa governamental del PP. Es van emprar diners per fer lluir els oripells d’aquesta visita que es desviaven de les partides que haurien hagut de servir, per exemple, per comprar les valises de seguretat del metro i que haurien evitat l’accident, com després ha quedat comprovat. Però és que ja se sap, malgrat que Benet XVI va anar a dipositar una corona de flors a la boca de la parada del metro de Jesús, acompanyat de Camps i de qui llavors era príncep d’Astúries, el rei Felip VI, els Papes no viatgen en metro. I és que per a molts governants, la gent no importa. Només és un decorat per a les grans ocasions.