El 15 de setembre el Consell de Ministres va acordar intervenir els comptes de la Generalitat després que el vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, es negués a remetre informes setmanals sobre les factures tal com li ho havia exigit Montoro. Aquesta ordre es va emetre per evitar que el Govern gastés diners públics en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, perquè el Tribunal Constitucional l’havia prohibit. Al final, com tothom va poder veure, el referèndum es va fer i l'Estat només va saber reaccionar amb violència. Els mitjans de comunicació espanyols van intentar amagar-ho per posar-se al servei d'aquesta Espanya autoritària i inflamada per un nacionalisme excloent i essencialista que protegeix la unitat territorial a cops de porra amb el beneplàcit de les esquerres. Aquesta esquerra que és tan cega, que qualifica de “pseudorevolució burgesa” el que ha passat a Catalunya durant aquests darrers anys. Sovint, els porcs solament s’engreixen amb gla.

Des del mes de setembre, doncs, la violència a Catalunya és patrimoni de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional o bé de l'extrema dreta, que aprofita les manifestacions unionistes per acoquinar els que sospiten que combreguen amb els sobiranistes. De moment, el feixisme a Catalunya és espanyolista, cosa que hauria de fer pensar els sociòlegs. No existeix un feixisme catalanista, almenys fins ara. Per tant, la interlocutòria del jutge Pablo Llanera és un dels fraus judicials més grans dels últims temps. Entra en la lògica dels tribunals espanyols, començant per l'Audiència Nacional, que és el Guantánamo d'Espanya. La rectificació del mateix Llanera sobre l’euroordre de cerca i captura contra el president de la Generalitat i els quatre consellers i conselleres n’és la millor prova. En aquesta rectificació del jutge del TS, que no és cap sant, queda clar que és cert tot el que s'ha dit sobre l'Audiència Nacional. Espero i desitjo que vostès no hagin de defensar-se mai davant una justícia tan arbitrària i injusta com l’espanyola.

De moment, el feixisme a Catalunya és espanyolista, cosa que hauria de fer pensar els sociòlegs. No existeix un feixisme catalanista, almenys fins ara

L'escalada espanyolista contra les institucions catalanes va culminar el dia 27 d'octubre, quan el Senat va aprovar l'aplicació del 155 i va destituir al Govern. Va ser el mateix dia que es va proclamar la República catalana a Barcelona i que no es va poder sostenir dreta pel temor dels independentistes —un temor ben fundat—, que el govern espanyol estava disposat al que fos per posar fi a aquella proclamació. Miquel Iceta sap perfectament què va passar entre el 26 i el 27 d'octubre, perquè després de moltes anades i vingudes i de múltiples i infructuoses trucades telefòniques, va entrar gairebé sanglotant al despatx del president català per comunicar-li que a la Moncloa no estaven disposats a negociar res de res, i que aplicarien el 155 passés el que passés a Barcelona l’endemà. Als del PSOE, el PP els té presa la mesura des de fa anys, sigui qui en sigui el líder. Després posen lletra a aquesta música El País i publicacions que en un altra època havien estat d'esquerres.

Ja tindrem temps per conèixer la veritat del que està passant avui. De moment, som a l'inici d'una breu campanya electoral que culminarà el proper 21 de desembre. Les forces sobiranistes estan en disposició de recuperar la centralitat, ja que en totes les enquestes —excepte la del CIS, que, per raons òbvies, és en mans del Gobierno i distorsiona les dades de què disposa— donen la majoria al bloc independentista i republicà català. Que Ciutadans creixi a costa del PP és lògic, ja que, encara que Arrimadas no sigui cap meravella, el líder del PP a Catalunya està al límit de les llums. Brama en comptes de parlar. Però, encara que Ciutadans creixi electoralment, la centralitat continuarà en mans del sobiranisme. Però és que, a més, sembla que la candidatura del president Carles Puigdemont va guanyant força fins i tot per davant d'ERC, que partia com a favorita abans de començar.

La fórmula perquè s'hagi donat aquest espectacular creixement de Junts per Catalunya és realment senzilla. Puigdemont va fer un pas endavant quan un grup de persones va reclamar una llista unitària i va acceptar ser-ne el candidat. Llavors, el president exiliat va aconseguir confeccionar una llista electoral que reuneix gent que s'assembla molt a la gent que va a les manifestacions i omple les carreteres i els aeroports d'Europa per homenatjar, amb la reivindicació catalana a coll, el Govern legítim exiliat a Brussel·les. Junts per Catalunya és una mena de llista unitària que vol suplir la falta d'unitat dels partits sobiranistes. Es va constituir, com és fàcil de constatar, amb la presència de molts independents, que són l'aire fresc que ara necessita l'independentisme. La mobilització ciutadana és el pulmó del sobiranisme, i Junts per Catalunya vol oferir l'oxigen polític i parlamentari que els va llevar la violència espanyolista al carrer i la persecució governamental. Si es confirma la victòria de Junts per Catalunya que apunten les enquestes, a la Moncloa es quedaran glaçats. D’això es tracta.