“Hem de ser justos. Ho tenen molt fotut per impedir-ho. Serà a posteriori”. Aquest és el resum que Albert Rivera va fer de la situació política que s’està vivint a Catalunya i a Espanya des que dimecres passat es va aprovar la llei per poder celebrar el referèndum d’autodeterminació. Qui ho té “fotut” és el govern del PP, sobretot perquè encara que recorri al Tribunal Constitucional o a la fiscalia per aturar la preparació de l’1-O, ja ha quedat clar que el bloc sobiranista ha posat la directa i està disposat a desobeir les ordres que es dictin des de Madrid. Per tant, si fins i tot un individu tan bel·ligerant com Rivera admet que la celebració del referèndum és inevitable, això vol dir que l’1-O el poble de Catalunya podrà expressar lliurement la seva opinió sobre la proposta d’independència plantejada per Junts pel Sí i la CUP.

Ha quedat clar que el bloc sobiranista ha posat la directa i està disposat a desobeir les ordres que es dictin des de Madrid

És evident que les lleis aprovades dimecres i dijous al Parlament són les normes per la quals es regirà aquest procés d’autodeterminació. És la nova legalitat que supera les lleis espanyoles, incloent-hi l’Estatut vigent, com va observar molt bé Miquel Iceta en el debat parlamentari. La llei del Referèndum és la que permet donar cobertura a la celebració de l’1-O i no pas cap norma espanyola. És per això que els grups unionistes, llevat de CSQP, van abandonar la cambra en el moment de la votació de les dues propostes de llei. I és per això que van practicar un filibusterisme parlamentari l’únic objectiu del qual era escampar la idea que el Parlament català és tan poc democràtic com l’Assemblea Constituent veneçolana. Si els diputats unionistes s’haguessin quedat a l’hemicicle per votar “no” a les dues propostes de llei, que és el que hauria estat normal, haurien legitimat el que es neguen a legitimar, que és que el poble de Catalunya té dret a l’autodeterminació.

Que el PP i Ciudadanos triessin aquesta estratègia és lògic, molts dels seus diputats es comporten com els “jóvenes bárbaros” del partit d’Alejandro Lerroux. Escupen ofenses sempre que poden. A més, els dos partits de la dreta espanyola s’oposen al dret a l’autodeterminació com Franco es va oposar a l’autodeterminació del Sàhara, l’última de les colònies africanes que estava a mans d’Espanya. S’hi va oposar tant, a l’autodeterminació, que el franquisme va acabar regalant al Marroc el territori sahrauí. Quines coses, oi? Que el PP s’oposi al dret a l’autodeterminació respon a aquesta mentalitat, al capdavall enguany els populars celebren orgullosos el 40è aniversari de la fundació del partit, quan les seves sigles eren AP, per set ministres franquistes, els anomenats “Set magnífics”. Ciudadanos va néixer, com tothom sap, per oposar-se al catalanisme i a la normalització del català. Va néixer amb vocació de representar el nacionalisme espanyol a Catalunya. 

El PSC ha canviat d'actitud. Després de les purgues que han empetitit l’espai socialista, Miquel Iceta ha imposat una deriva que el porta a fer costat als unionistes

Qui ha canviat d’actitud és el PSC. Després de les purgues que han empetitit l’espai socialista, Miquel Iceta ha imposat una deriva que el porta a fer costat als unionistes, sense oferir cap alternativa creïble, perquè la reforma de la Constitució necessitaria el concurs del PP i això és impossible. A més, a Catalunya, per dir-ho d’una manera vulgar, aquesta pantalla està superada. Mentre anomenàvem dret a decidir el dret a l’autodeterminació, el PSC hi era favorable. Mentre era una idea retòrica, els socialistes no van tenir cap inconvenient a sostenir la pancarta d’una de les primeres grans manifestacions populars, la del 2010. Quan ha calgut mullar-se de veritat, els socialistes catalans se n’han desentès o fins i tot s’hi han oposat amb la mateixa vehemència que els conservadors i els nacionalistes espanyols. Miquel Iceta no va aconseguir que PP i Cs es posessin dempeus per aplaudir les seves intervencions, com sí que va passar amb Joan Coscubiela, però la línia argumental era la mateixa. Segons Iceta, els catalans no tenen dret a l’autodeterminació perquè ho prohibeix la Constitució. El fanatisme constitucional espanyol és una religió que comparteixen la dreta i l’esquerra.

Un altre dia els parlaré de Joan Coscubiela. Les seves intervencions en els debats parlamentaris d’aquests dies han disgustat fins i tot una part del seu grup parlamentari, CSQP, que li va retreure el seu autoritarisme i el del grup d’irreductibles en silenciar les opinions dissidents. Albano-Dante Fachin, de Podem Catalunya, i Joan Josep Nuet, d’EUiA, van abandonar l’hemicicle mentre Coscubiela i Rabell pronunciaven uns discursos que haurien fet caure la cara de vergonya als antics dirigents del PSUC i fins i tot al seu pare, advocat com ell de CC.OO. Estic segur que l’avi Josep Coscubiela hauria volgut per al seu net Daniel el que el seu pare va negar-li aquesta setmana, que és la possibilitat de votar en llibertat. Molts dels que en el passat vam militar en el PSUC, més per demòcrates que no pas per comunistes, dimecres passat vam sentir ràbia per la destrucció a mans d’un egòlatra com Coscubiela de la memòria antifranquista d’aquest gran partit.

La Diada d’enguany és una de les més transcendents dels darrers anys. Caldrà estar preparats per suportar el creixent autoritarisme del govern espanyol

Som en un camí sense retorn. La majoria dels alcaldes i alcaldesses catalans s’han compromès amb el referèndum. Només s’hi resisteixen els ajuntaments que dominen els socialistes amb majoria socialista o que estan condicionats per Cs, com el de Lleida, presidit per Àngel Ros, un home que anys enrere es presentava com el capdavanter del sector catalanista del PSC. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, juga a l’ambigüitat per resoldre els seus problemes interns. A Catalunya en Comú hi ha un sector que és rabiosament i agressivament espanyolista, per bé que es manifesta poc, però que existeix i que s’estén per les universitats i CC.OO, però també té gent que creu en l’autodeterminació. Si finalment Ada Colau fa com els alcaldes socialistes i no facilita la votació, quedarà clar quin sector ha guanyat. Tanmateix, el suport dels alcaldes és important però no decisiu per poder celebrar el referèndum, en especial a les grans ciutats, on el Govern té múltiples alternatives per superar els entrebancs.

La Diada d’enguany és una de les més transcendents dels darrers anys. Caldrà estar preparats per suportar el creixent autoritarisme del govern espanyol, que actua contra impremtes i mitjans de comunicació com si estiguéssim sota un estat de setge amb la complicitat del PSOE i Cs i el silenci dels periodistes i els intel·lectuals espanyols. Caldrà resistir i fer com la gernació congregada davant la seu del setmanari El Vallenc, que quan la Guàrdia Civil va retirar-se a correcuita es va posar a cantar aquella cançó de La Trinca que diu “Passi-ho bé i moltes gràcies./ Passi-ho bé, passi-ho bé,/ Passi-ho bé!/ Passi-ho bé fins l'any que ve”. Quin contrast entre aquest adéu sarcàstic a la Guàrdia Civil i els aplaudiments entusiastes als Mossos d’Esquadra després de l’atemptat del 17-A. Fa temps que una bona part dels catalans i catalanes estan desconnectats de l’Estat espanyol. Viuen el dia a dia com si ja fossin independents.