Avui, 6 de febrer de 2017, és la data triada pel TSJC, encapçalat pel seu president Jesús María Barrientos, per iniciar el judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. L’alt tribunal haurà de jutjar cinc dies de l’any 2014, entre el 4 i el 9 de novembre: des del moment en què el Tribunal Constitucional (TC) va suspendre el procés de participació fins al dia de la votació. El tribunal es proposa dirimir qui va comandar l’organització de la votació aquells cinc dies per després inhabilitar-lo. La sentència està cantada, perquè aquest és un judici polític i no pas penal. L’arrencada del judici ha estat precedida, a més, per l’espectacular Operació Pika, protagonitzada per dos fiscals i la Guàrdia Civil. Per bé que l’operació ha acabat en no-res, l'acció performativa de dijous va coronar una altra acció policial sense fonament, executada tan sols per amenaçar persones i generar por i confusió entre els sectors més llepafils del procés.

Els encausats del 9-N s’enfronten a la inhabilitació perquè l’Estat i els seus aliats a Catalunya no volen trobar sortida democràtica a un conflicte polític

El que va passar dijous és un escàndol majúscul, però, malauradament, hi ha qui sempre relativitza aquestes coses perquè té una prevenció ideològica contra qui veu conculcats els seus drets davant l’arbitrarietat del poder. ETA assassinava persones innocents, però això no vol dir que haguéssim de romandre indiferents davant la tortura que es practicava a la caserna d'Intxaurrondo amb el permís d’Enrique Rodríguez Galindo, un coronel de la Guàrdia Civil, que va ser condemnat a 71 anys de presó per això, i que el 2006 va tenir l’estómac de publicar unes memòries plenes de mentides amb el títol beatífic de Mi vida contra ETA. L’editorial que va publicar-li el llibre va tenir la barra de fer-ne propaganda amb una frase immoral, atès que la condemna del coronel era ferma: “Esta obra es un homenaje a las víctimas del terrorismo etarra, en boca de quien entregó los mejores años de su vida para combatir a esa organización”. Hi ha molt progre de pa sucat amb oli que fa exactament a l'inrevés que l’Editorial Planeta quan es tracta de valorar el capteniment de gent vinculada a l’extingida CDC: avantposa la sospita sobre el finançament il·legal del partit, cosa encara no provada per cap tribunal, a sortir en defensa dels drets humans d’aquells que són perseguits injustament. Els escrúpols morals cal aplicar-los sempre, malgrat que hi hagi aspectes d’algunes biografies que no ens agradin o actituds polítiques que desaprovem.

La sentència està cantada, perquè aquest és un judici polític i no pas penal

Tothom sap que el judici pel 9-N és una pantomima, perquè comença amb una acusació política cuinada a la seu del TC sota pressió del Govern espanyol presidit per Mariano Rajoy. Qui avui encara insisteixi a parlar d’aquest judici en termes jurídics és que no viu en aquest món o bé ha pres partit per l’unionisme més recalcitrant. Aquest és el cas, per exemple, del dirigent socialista Miquel Iceta, l’unionisme del qual el porta a fer burla de la mobilització ciutadana a favor dels encausats pel 9-N senzillament perquè n’és contrari, i, en canvi, encara no ha tingut la valentia de demanar perdó per ser membre del partit que va organitzar els GAL, o bé per l’escena davant de les portes de la presó de Guadalajara que van protagonitzar els principals dirigents del PSOE, amb Felipe González al capdavant, en solidaritat amb José Barrionuevo i l'exsecretari d'Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, tot i haver estat condemnats a 10 anys de presó pel segrest de Segundo Marey. No sé si Iceta es va desplaçar a Guadalajara, però el PSOE va aplegar unes 7.000 persones, moltes d'elles arribades en autobusos noliejats pel partit a Andalusia i Extremadura, per enorgullir-se, com Rodríguez Galindo, d’haver plantat cara a ETA amb tortures, segrestos i assassinats.

Hi ha molt progre de pa sucat amb oli que, amb la gent de l’extingida CDC, avantposa la sospita no provada a defensar els drets humans dels perseguits injustament

Remenant entre papers antics, he trobat un discurs datat el  21 de novembre de 1931 de qui llavors era el secretari general de la Federació Catalana del PSOE, el metge Ramón Pla Armengol. És un discurs abrupte, ple d’insults contra Macià i els catalanistes i contra l’Estatut que llavors es tramitava: “No saben que nosotros estamos acostumbrados a reñir batallas con enemigos muy superiores a los hombres de la Generalidad —escrivia Pla en el text d’homenatge a Salvador Vidal Rosell, el líder de la UGT que havia dimitit el càrrec de conseller de Treball del primer Govern Macià per discrepàncies sobre l’Estatut i l’oficialització del català—, que, para darse tono, no pueden presentar otra ejecutoria que el pintoresco sainete incruento de Prats de Molló, elevado a la categoria de gesta heroica por los botafumeiros del dictadorzuelo de la casa de los Canónigos”.  Al final, Pla Armengol, Vidal Rosell i aquells catalanistes als quals atacaven amb tanta vehemència els socialistes catalans del PSOE van acabar a l’exili per la força de les armes d’un dictador de veritat, el general que vivia al Palacio del Pardo i no pas a la Casa dels Canonges. Qui ha conegut moments com aquests, i Iceta és un home llegit, hauria de saber que tota recomanació de prudència és poca. El poder no recompensa mai els serveis de qui es mostra dèbil.

Tota recomanació de prudència és poca. El poder no recompensa mai els serveis de qui es mostra dèbil

Els encausats del 9-N s’enfronten a la inhabilitació política perquè l’Estat i els seus aliats a Espanya i a Catalunya no volen trobar una sortida democràtica a un conflicte polític. Reivindicar donar la veu als ciutadans per resoldre el futur és una opció legítima que s’ajusta a la llei. Només cal tenir voluntat política. Però el PP actua contra l’independentisme català com el PSOE va fer-ho amb el món abertzale, amb mentalitat guerracivilista, per bé que ho fa més sibil·linament i servint-se de la premsa amiga de Madrid i Barcelona. Al PP no li cal endinsar-se en les clavegueres de l’Estat per ordenar segrestos i assassinats de sobiranistes catalans, només li cal recórrer a la justícia i donar versemblança jurídica al que és una persecució política en tota regla. Però ja sabem que la qualitat democràtica a Espanya té un pecat original, que és ser filla del franquisme a través de la Monarquia, però, sobretot, que els partits espanyols del règim del 78 incuben sovint l’ou de la serp quan no saben com donar resposta política al que  ells consideren el “càncer polític i social”. Als anys 80, les víctimes eren unes altres; avui ho és el “separatisme” al qual ara posen cara Mas, Rigau i Ortega.