Ningú no dubta ja que el 26 de juny hi haurà eleccions a Espanya. Durant mesos hem mantingut una animada conversa entre els qui apostaven perquè finalment hi hauria un acord de govern (perquè creien raonablement en això, o perquè ho desitjaven, o per ambdues coses) i els qui des del principi van pressentir el desenllaç electoral com el més probable. Fins els més voluntaristes del primer grup han abandonat ja tota esperança: les taquilles d'apostes es van tancar fa almenys dues setmanes. És com conèixer el final d'una sèrie amb diversos episodis d'antelació. Aquests minuts de les escombraries –mai millor dit– s'estan fent eterns.

Dos fets certifiquen la inexorabilitat de les eleccions: 

Des de la famosa cita triangular del 7 d'abril entre el PSOE, Podemos i C's, no se sap que ningú hagi tornat a reunir-se amb ningú per negociar. Aquest últim cap de setmana abans de la decisòria ronda de consultes amb el Rei hauria d'haver estat frenètic, però ha resultat ser el més amargament plàcid des del 20 de desembre. 

Pablo Iglesias va assistir a aquella reunió per tal de rebentar-la l'endemà en una de les seves presumptuoses rodes de premsa. I a continuació, amb la imitació de consulta a les bases, li va col·locar al seu partit un cinturó de castedat i va tirar la clau al riu per evitar temptacions d'última hora. Així que pel costat de l'anomenat “govern de canvi”, la història es va acabar aquell dia (si és que alguna vegada hi va haver història). 

Pel costat de Sánchez i Rajoy no hi ha hagut mai res a fer, ja se sap. I el penúltim driblatge de Rivera proposant un president de consens, que podria haver tingut algun sentit fa dos mesos, s'ha pres ara com el que és: un brindis al sol. 

El penúltim driblatge de Rivera proposant un president de consens s'ha pres ara com el que és: un brindis al sol

L'altre símptoma inequívoc que es va tancar la paradeta dels pactes i es va obrir la de les eleccions és que tornen a inundar-nos les enquestes. Encara no hem enterrat la legislatura més curta i més trista de la democràcia i ja es fan travesses sobre la següent.

Els pronosticadors de torn auguren un resultat electoral molt semblant al del 20D, i d'allà dedueixen mecànicament que es reproduirà el mateix bloqueig polític. No és per esmenar la plana als que més i millor saben, però al meu modest judici ambdues presumpcions són dubtoses.

Primer, no està ni mig clar que necessàriament es repeteixi el resultat del 20 de desembre. Segon, encara que les dades fossin semblants, amb canvis molt lleugers en els percentatges –i sobretot en la distribució dels escons– es pot alterar per complet l'escenari de les possibles majories de govern; i tercer, fins i tot amb un resultat idèntic a l'anterior, de cap manera no es repetirà la mateixa estafa política si a aquests dirigents els queda un gram d'instint de supervivència.  

En termes purament electorals, els factors que més poden influir per canviar les coses són:

La participació. Ha estat històricament l'element més discriminant dels resultats electorals a Espanya. Aquí un 60% dels ciutadans vota sempre; un 20% no vota mai; i hi ha un 20% que de vegades vota i de vegades no. Doncs bé, del comportament d'aquests votants ocasionals (parlem de gairebé 7 milions de persones) depèn tot molt. 

Una participació més gran beneficia l'esquerra i l'abstenció convé a la dreta

És cert que els precedents valen menys amb un marc de partits diferent i en una circumstància tan excepcional com aquesta. Però en l'estudi que ha fet públic Llorente y Cuenca es diuen tres coses: a) que “són més participatius els habitants dels grans nuclis urbans i els que tenen estudis superiors”; b) que “l'electorat més mobilitzat sembla ser el del PP i el menys motivat el del PSOE”; i c) que “s'observa una forta mobilització en l'espai de la dreta”. El que, en cas de confirmar-se, corroboraria una veritat històrica en la nostra sociologia electoral: que una participació més gran beneficia l'esquerra i l'abstenció convé a la dreta. 

Els ingredients de la decisió de vot. En les eleccions del 20D no es va votar pensant principalment a elegir un govern: va prevaler la necessitat d'expressar a les urnes un estat d'ànim col·lectiu després de vuit anys de crisi econòmica i de descomposició política. Però si votem de nou al juny, serà perquè amb aquell resultat ha estat impossible formar un govern, i és probable que aquesta circumstància pesi en l'ànim dels votants i canviï les seves prioritats. Si es vota en una altra clau subjectiva, pot canviar el sentit del vot.

L'arquitectura de les aliances electorals. Aquí totes les incerteses són en l'espai a l'esquerra del PSOE. Què passarà amb les confluències de Podemos a Catalunya, al País Valencià i a Galícia? Alguna cosa sabem amb seguretat: que amb la fórmula electoral utilitzada al desembre, les confluències no van poder tenir els seus propis grups parlamentaris en el Congrés, la qual cosa per a elles és transcendental. Així que donin per fet que aquesta vegada s'inventaran una altra cosa, encara que sigui un artifici jurídic. 

La confluència de Podemos amb Esquerra Unida podria fer canviar de destí uns trenta escons

I a més, està la quarta confluència: la de Podemos amb Esquerra Unida. Un fet que podria fer canviar de destí uns trenta escons (encara que no tots en direcció a la nova aliança). Un exemple: hi ha 27 províncies en les quals s'elegeixen entre 4 i 7 escons. En elles és decisiva la lluita pel tercer lloc, que pot marcar la frontera entre obtenir escó o quedar fora del repartiment. La possible confluència Podemos-IU no només resol en gairebé totes elles això del tercer lloc, sinó que en algunes obre la lluita amb el PSOE per la segona posició.   

El quart factor influent és la coincidència de les eleccions generals amb les autonòmiques de Galícia, una cosa que cada dia sembla més probable. 

L'esmentat estudi de Llorente y Cuenca, utilitzant una metodologia de gabinet d'anàlisi, projecta una possible distribució d'escons en les 52 circumscripcions, si es confirmés la seva estimació global de resultats (que s'assembla molt a la d'altres enquestes que s'han publicat aquesta mateixa setmana). Què passaria a Catalunya? 

En política hi ha errors, hi ha cagades, hi ha disbarats... i més enllà de tot això hi ha allò d'Artur Mas

Segons aquest exercici, En Comú obtindria 10 escons, perdent-ne dos a Barcelona. ERC retindria els seus actuals 9 diputats. El PSC arribaria a 9 escons, guanyant-ne un a Barcelona. Ciutadans passaria de 5 a 8 (dos més a Barcelona i un més a Girona) i Democràcia i Llibertat (ex CDC) prosseguiria el seu descens als inferns: ara perdria dos escons més (un a Barcelona i un altre a Girona) i es quedaria amb només 6 diputats en el Congrés, el seu pitjor resultat de la història. Recordo que en les generals del 2011 CiU va obtenir 16 escons. De 16 a 6 en cinc anys, i això no para de baixar. En política hi ha errors, hi ha cagades, hi ha disbarats... i més enllà de tot això hi ha allò d'Artur Mas.