Si en el fons del seu enginy festiu i aparentment escèptic els espanyols no fossin tan fanàtics, el pacte entre Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias ja estaria resolt. Res no posa tant en evidència que la regeneració és una coartada per satisfer altres manies com els vetos que Podemos i Ciutadans s'han posat entre ells, i la pressió que el PSOE andalús exerceix sobre el seu presidenciable. El fet que tres polítics educats en democràcia tinguin la possibilitat d'arraconar el vell PP cap a la dreta i no siguin capaços d'arribar a un acord, en el fons dóna la raó a Peman que Franco era un moderat, en els estàndards espanyols.
Mai, a Espanya, una generació de polítics havia tingut una oportunitat tan bona de renovar la classe dirigent del seu país d'una manera tan profunda i tan pacífica. Si Sánchez sortís de president, tot l'ecosistema ideològic del país heretat de les dictadures del segle XX i els espadones del XIX, es transformaria. El PSOE andalús i el PP castellà deixaren d'estar sobrerepresentats i Ciutadans i Pedro Sánchez tindrien l'oportunitat de ser alguna cosa més que dues crosses de la unitat d'Espanya.
Davant d'aquest panorama, els dos partits que ho tenen millor són el PP, que viu del fanatisme i del dolor heretat, i Podemos, que s'alimenta del ressentiment provocat per tanta infàmia mal resolta. Si hi ha eleccions, Ciutadans farà de crossa del PP i Podemos lluitarà per ser el segon partit més votat, en cas que aconsegueixi aliar-se amb Izquierda Unida. Si no hi ha eleccions, el partit d'Iglesias també hi sortirà guanyant. El PSOE i Ciutadans de moment només són una versió edulcorada i provinciana del PP, i és amb el PP que competiran.
Ara bé, si Sánchez no governa o Podemos no aconsegueix quedar segon en les noves eleccions, l'Estat anirà a destruir sense pietat Iglesias i els seus nois. Quan això passi, Catalunya haurà de triar entre convocar un referèndum unilateral o deixar-se arrossegar pel fanatisme espanyol en el remolí autodestructiu de sempre.