I, de sobte, hi ha un accident d’autobús. I, un cop has dit on ha estat i el balanç de víctimes, la noticia s’ha acabat. És que no hi ha res més a explicar. Tot el que s’hi afegeixi és safareig, morbo i sensacionalisme. Però aquesta mena de noticies impacten a la societat. I els mitjans ho aprofitem per dedicar-hi molta informació. I com més temps i espai dediquem al tema, més risc de caure en el safareig, el morbo i el sensacionalisme.
I en aquest camp tan relliscós es despatxa molt bé el per què. Especular sobre les causes. Una estona després del succés necessitem saber ja per què ha passat i, com que no ho sabem, suposem. La carretera estava fatal, no duien els cinturons, ha estat un error humà... i si convé, l’acusació directa.
Té molta sortida posar en boca d’algú una cosa sense cap garantia de que sigui certa i que, en tot cas, no passa de possible comentari fet ves a saber on, com i quan. I vagi vostè a saber si qui diu que l’ha escoltat, l’ha semblat que l’escoltava o simplement és allò del “m’han dit que un ha dit que ha sentit dir que li sembla haver escoltat que un ha comentat...”. Periodisme especulatiu. I li dic periodisme perquè sóc un paio optimista.
Què, quina exclusiva acusadora més reconfirmada, oi?
Però, i si tot ha passat perquè de vegades les coses passen? Encara que sigui per càlcul de probabilitat. Pot passar, oi, que de vegades les coses passin?
I arriba l’endemà. I, un dilluns de setmana santa i a falta d’altres noticies més “potents”, l’accident ocupa la majoria d’espai de les tertúlies. I és tan llaminer creuar la línia i passar d’informar a especular. I és aquí quan apareixen dues corrents de pensament: el tertulià/tertuliana doctorat en seguretat viària que no té ni el carnet de conduir i el tertulià/tertuliana que és el nen al bateig, la núvia al casament i la palma el dia d'anar a batre-la. Apassionant.
I després falta el capítol famílies. No hi ha res més plàstic per una TV que una família destrossada per la desgràcia. Plorin, plorin... I, si pot ser, cridin de desesperació, que ens servirà per obrir l’informatiu. Ah, que es desmaia? Coi, avisi, que estàvem desprevinguts. Ho pot repetir, sisplau? Sí, mirant a càmera. Gràcies.
Però, en el cas que ens ocupa, més d’un (o d’una) deu haver tingut un disgust. Miri que hauria estat bonic un autocar d’una escola de per aquí a prop, oi? D’aquesta manera podríem haver anat a la porta del centre a entrevistar companys i companyes dels morts. I ensenyar la classe amb els seients buits. Ooooh, com llueix! I mostrar el petit altar improvisat a la porta amb flors i espelmes (això és despatxa de nassos). Però no, a l'autocar hi viatjaven estrangers. Què hi farem. Un altre cop serà. Mentre, demà encara especularem una miqueta, però ja de baixada, i dimecres ja ho deixarem estar perquè arriba Setmana Santa, moment per “desconnectar” i “carregar piles”, que estem esgotats (i esgotades) de tant d’especular.
És que no sap vostè com cansa haver de saber de tot...