Quan l’any 2008 vaig rebatejar l’antiga Fundació Ramon Trias Fargas amb el nom de Fundació Catalanista i Demòcrata, més coneguda per CatDem, hi va haver alguns dirigents històrics de CDC que es van queixar amb una gran displicència. ¿Qui es pensa que és aquest paio, que ni tan sols és militant, per fer un canvi com aquest? Hi ha qui es va enfadar molt encara que amb el temps ho va comprendre.

La veritat és que vaig promoure aquest canvi de nom no perquè tingués res en contra del senyor Trias Fargas, sinó perquè vaig creure —i així li ho vaig explicar a Artur Mas i Quico Homs— que si la dita Fundació havia de pilotar el que llavors es va anomenar Casa Gran del Catalanisme, un nom que a mi no m’ha agradat mai, calia que la Fundació adoptés una denominació que reflectís el que es volia aconseguir: aplegar el màxim de voluntats entre aquella gent que, decebuts per l’experiència del tripartit i per la manca de coratge dels socialistes, apostaven per una nova formulació del que havia de ser el catalanisme d’acord amb una visió liberaldemòcrata, socialdemòcrata o democratacristiana, segons el parer de cadascú. No cal justificar gaire l’elecció de l’adjectiu “demòcrata” per donar nom a la Fundació CatDem. Tots els corrents ideològics als quals es dirigia el portaven, per identificar-se a si mateixos.

La reivindicació del catalanisme tampoc no cal justificar-la, oi? Ara, en canvi, si el partit successor de CDC hagués adoptat el nom de Partit Catalanista i Demòcrata, que no hauria estat pas malament, s’hauria vist obligat a justificar-se a tort i a dret, perquè el catalanisme sembla avui superat pel sobiranisme independentista i podria semblar que el PDC volia fer un pas enrere. Per tant, malgrat les protestes de Demòcrates de Catalunya, que van adoptar un nom per al seu nou partit que els seus antics companys d’Unió Democràtica o de Convergència Democràtica haurien pogut considerar que era una usurpació d’un patrimoni comú, el naixement del Partit Demòcrata Català, que no sé si s’abreujarà com a DemCat, cosa que tindria gràcia, neix amb el mateix esperit.

Aquest nou PDC, si vol ser nou, caldrà que revisi alguna de les votacions de CDC al Parlament. Per exemple, mantenir el concert a les escoles que segreguen per sexe

Suposo que la premsa acabarà designant aquest nou PDC com el partit dels centristes de Catalunya, perquè són ideològicament plurals però estan relligats per l’ideal democràtic propi de les societats liberals, socialment avançades i que reivindiquen l’humanisme que cultiva l’esperit de les persones. La solidesa de la democràcia depèn de la força de la llibertat. Considerar-se centrista en un món dominat pels extrems, d’esquerra i de dreta, és, senzillament, una manera de ser progressista. És una manera d’actuar, de creure que la radicalitat no és sinònim d’extremisme o bé de creure que la defensa dels drets individuals no és incompatible, sinó que és consubstancial, amb una defensa aferrissada de l’Estat del benestar. Dit d’una altra manera, aquest nou PDC, si vol ser realment nou, caldrà que revisi alguna de les darreres votacions de CDC al Parlament de Catalunya. Per exemple, mantenir el concert a les escoles que segreguen per sexe.

El nou PDC no s’ha de semblar gens a CDC. I la primera lliçó que els associats van donar als organitzadors del congrés fundacional del PDC va ser carregar-se els dos noms triats amb nocturnitat i traïdoria per l’antiga direcció de CDC. Ha estat la rebregada més alliçonadora dels últims anys. La gent respecta els líders, potser els segueix amb una fermesa de ferro, però no està disposada a esdevenir tan sols comparsa. En l’era d’Internet, quan tothom pot dir el que vulgui des d’on vulgui encara que no li ho preguntin, posar en mans d’un dissenyador el nom d’un partit és, decididament, de gent poc llesta.

Els centristes del PDC han d’enterrar els tàctics de CDC. Aquest no és un bon moment per a les ambigüitats. Per això els associats d’aquest partit han volgut deixar clar, d’entrada, que aspiren a la independència de Catalunya i que quan s’assoleixi, cal constituir una República catalana socialment justa, equilibrada, oberta i pluralista. Res de sobiranisme ni d’eufemismes per l’estil, que són propis de fa només quatre anys, quan, balbucejant, CDC va començar a fer virar el vaixell cap a posicions independentistes. Tots els passos fets fins al dia d’avui només podien abocar a la constitució d’un partit que deixés clar que no hi ha marxa enrere. Es poden discutir els ritmes, de fet això és el que els distancia, per exemple, d’ERC, partit amb el qual està aliat al Govern. Discrepen en els ritmes però també en la manera com cada partit concep l’administració, la planificació econòmica i el control sobre els individus. Amb la CUP, la distància és sideral.

El PDC serà un partit centrista en tant que s’assembli a l’holandès D66, on la D vol dir Demòcrates i el 66 l’any en què van ser fundat per un grup de no alineats políticament, i joves intel·lectuals, encapçalats pel periodista Hans van Mierlo. El D66 està integrat a la Internacional Liberal, on conviu amb el conservador Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia holandès, de l’actual primer ministre Mark Rutte. El liberalisme té moltes cares. A Catalunya mateix, C’s també pertany a la Internacional Liberal i és la versió conservadora d’aquest liberalisme, començant perquè, com comprovem un dia i un altre, menysté la democràcia que acompanya el dret a decidir.

Tenen uns quants dies perquè no es torni a repetir la revolta dels associats que va deixar els dirigents de CDC amb el cul a l’aire

El cap de setmana del dia 23 de juliol, que coincidirà amb la famosa confessió amb la qual va arrencar la desconstrucció del “mite” Pujol, el PDC posarà nom als dirigents que l’encapçalaran en el futur. Tenen uns quants dies perquè no es torni a repetir la revolta dels associats que va deixar els dirigents de CDC amb el cul a l’aire. Qui vulgui maniobrar a la vella manera en sortirà escaldat. Aquest partit necessita saba nova, gent que no s’identifiqui amb els corruptes estil Oriol Pujol, i que tingui clar cap a on cal anar. Crec que el nou PDC necessita unes grans dosis de feminitat. L’excés de testosterona podria intoxicar-los com ja va passar amb molts dirigents de CDC.