Aquest estiu sembla destinat a ser l’estiu de Pedro Sánchez. Des de fa unes setmanes, només Donald Trump és capaç de fabricar més bilis periodística que el líder del PSOE. Des que Catalunya reclama obertament el dret a l’autodeterminació, que els diaris passen els estius més folgadament i Barcelona té encara més turistes.

Fa dos anys l’encarregat d’amenitzar la premsa estival va ser Jordi Pujol. L’any passat els diaris van dedicar les vacances a linxar Pablo Iglesias. L’aspirant a Màrtir 2016 és Pedro Sánchez. Tu vas al xiringuito, sopes amb una dona guapa, truques a un amic i tothom hi ha un moment que et pregunta, amb una barreja d’escepticisme i de sorpresa: fins quan aguantarà Sánchez?

Estem tan acostumats a veure polítics invertebrats, capaços de renegar de la seva pròpia mare per evitar un titular que els allunyi de la cadira, que l’actitud de Sánchez desconcerta. Amb la premsa de Soraya insistint com un sol home que el PSOE ha de pactar amb el PP per patriotisme, es fa estrany que el líder socialista encara no s’hagi suïcidat d’un atac de pànic.

Pujol i Iglesias han nascut per treure rendiment de la derrota. D’ells s’espera capacitat de resistència, que sàpiguen alçar castells a l'aire i posar poesia a les engrunes. Sánchez és només un home pràctic d'aquests que saben escalar aprofitant l’espai que creen els idealistes. El líder del PSOE sap que Jesucrist no es va allitar mai amb cap dona ni amb cap home. Llavors, per què no cedeix?

La meva tesi és que no cedeix per dos motius. Primer, perquè la decisió més pràctica és aguantar la posició –tant pel que fa a ell com al seu partit. En un moment de descrèdit de les institucions, resistir contra el sistema és la manera més ràpida d'adquirir un vernís d’heroisme i d’autenticitat, i res li convé tant al PSOE com recuperar la pàtina de rebel·lia estètica que li va donar una parròquia tan fidel durant tants anys.

El segon motiu és que Sánchez és nét d’un general franquista de Madrid. No pateix el complex d’inferioritat de molts socialistes. En termes històrics, Felipe González i Susana Díaz són perdedors que han estat comprats per l'status quo, no tenen cap autoritat per dir a Sánchez com ha de negociar el seu preu i el futur del PSOE. L'avi del líder socialista va combatre a les ordres de Queipo de Llano. Els republicans li deien el "carnicero de Zafra", poques hòsties. 

Cada menyspreu que Sánchez rep del PP, dóna oxigen al PSOE per continuar demanant el cap de Rajoy. Si Sánchez es presenta a unes terceres eleccions dient que el president del govern en funcions o bé treu majoria absoluta o bé aquesta vegada ha de dimitir, el PSOE recuperarà una part de l’honor que ha perdut en els darrers anys i podrà tornar a articular l’esquerra espanyola al voltant seu, com un Podemos endreçat.

Els diaris toquen la flauta d'Hamelín i la gent es pregunta per què Sánchez no es rendeix, com si Rajoy fos una peça inamovible. Té gràcia que un polític jove, més frívol que una síndria, estigui posant a tothom tan nerviós. Sense un referèndum català, l’únic canvi que les esquerres poden fer a Espanya és fer fora a Rajoy –i em sembla que Sánchez, que té dues catalanes molt a prop, n'és prou conscient. 

Els globus tenen el problema que, per molt macos que siguin, amb una agulla n'hi ha prou per petar-los.