Aprofitant el 80è aniversari del cop d’Estat, aquests dies els diaris han publicat articles i reportatges sobre la Guerra Civil. Com que en el curs d’una guerra la pedanteria salta com l’esmalt de les ungles, la memòria dels morts es converteix en una font inesgotable de discurs i saviesa. Tots els països es defineixen a través de les seves guerres, igual que totes les persones es defineixen a través dels moments difícils que han hagut de travessar. 

Les guerres posen a prova els punts forts i els punts febles de les nacions i les seves cultures. En la mesura que treuen el millor i el pitjor de les persones, col·loquen a cada poble en el seu lloc. Encara que faci ràbia, hi ha una lliçó inherent en el resultat d'una guerra. Justament perquè no tots els valors valen igual ni es defensen amb la mateixa eficàcia a tot arreu, no sempre convoquen la mateixa força, ni són igual d’aptes per a celebrar la vida, més enllà de la retòrica. 

El veredicte d’una guerra sempre ens interpel·la, per això la manera de llegir-lo té tanta importància cultural i psicològica. En aquest sentit, trobo sospitós que, després de 80 anys, els diaris de Barcelona encara insisteixin en aquells aspectes de la Guerra Civil que són exactament iguals als de qualsevol altra guerra. Suposo que és una forma de fugir d’estudi, de no introduir l'element català en el conflicte, ni que sigui per error. Intueixo que si coneguéssim bé l’anecdotari de les dues guerres mundials, no seríem tan durs amb la República i que la nostra visió del passat seria menys acomplexada i menys franquista.

Entenc que és més fàcil preguntar-se per què la República va fracassar, com feia Joan Tapia a El Periódico de dissabte, que no pas demanar-se per què Franco va necessitar una guerra d’extermini i 40 anys de dictadura per esborrar 5 anys d’esperança en la història d’Espanya. O que és més fàcil justificar el teu avi en nom d’un pacifisme de supermercat, com feia Jordi Amat a La Vanguardia de diumenge, que no pas reconèixer que els catalans van arribar tan massacrats a la República que ni tan sols aquells que es volien defensar van trobar una estructura cultural i militar prou eficient per fer-ho. 

Justament perquè molts catalans van morir defensant la democràcia, utilitzar els supervivents per fer homenatges a la resignació és una manca de respecte

Com vaig explicar en un article fa uns dies, per rematar la victòria d’un exèrcit no hi ha res millor que promoure la memòria dels covards, entre els vençuts. Els meus avis, com el d’Amat, o com el senyor de la Quinta del Biberó que Víctor Amela va entrevistar ahir, també van mirar d’escapar-se del front. Tot i així, no crec que sigui bona idea convertir-los en herois de res, ni encara menys en referents del pacifisme. Justament perquè molts catalans van morir defensant la democràcia enmig d’una Europa enfollida pel feixisme, utilitzar el dolor dels supervivents per fer homenatges a la resignació i al fatalisme em sembla una perillosa manca de respecte.

Fomentar l’infantilisme no tan sols no evita les guerres, sinó que, a més, tampoc no ajuda a guanyar-les. Potser cal recordar que, a diferència del govern de la Generalitat, el govern britànic va evitar de construir refugis segurs per a la població civil durant els bombardejos alemanys. L’argument que va prevaldre va ser que això promouria la covardia entre la gent i que faria més dificil de guanyar la guerra. No vull jutjar el fet. Però m'agradaria remarcar que va ser una decisió presa sota la presidència de Churchill, que ara és elogiat en les pàgines dels mateixos diaris que intenten desarmar la cultura catalana amb bijuteria pacifista.

Experimentant amb el trauma, vaig penjar a Twitter un reportatge d'El Mundo, signat per Emilia Landaluce, que explicava una trobada entre els descendents dels principals generals del bàndol republicà i franquista. Com ja havia previst, la reconciliació que describia va despertar tota mena d’insults entre els meus followers. Malgrat que tots clamaven contra Franco, em va semblar que allò que realment els movia era la por de veure's atrapats en una reconciliació que no tenia res a veure amb ells i que amenaçava d'enterrar les seves esperances –de fet, no hi havia cap català a la trobada–.

Podria ser que mentre la premsa de Madrid fa pressió perquè Espanya vagi superant el seu passat, a Barcelona ens trobem massa còmodes remenant els fems de sempre?

Ara veig que la mateixa periodista publica un article sobre els canvis de nom que l'alcaldessa Carmena vol impulsar en els carrers de Madrid que homenatgen vells colpistes. No hauria dit mai que Millán Astray, l'home dels munyons, havia deixat prenyada una cosina d’Ortega i Gasset. En canvi no m’ha sorprès que Landaluce toqués el tema amb gràcia. Podria ser que mentre la premsa de Madrid fa pressió perquè Espanya vagi superant el seu passat, a Barcelona ens trobem massa còmodes remenant els fems de sempre?

Fa 40 anys que l’esquerra espanyola utilitza el sentimentalisme de Catalunya per pactar quotes de poder amb els vencedors de la guerra civil i a l’hora marcar-hi distàncies, segons li interessa. Potser si els catalans comencéssim a parlar de la guerra com adults, arribaríem al fons d'alguns problemes. Diran que no hi té res a veure, però aquest dissabte el Financial Times portava un article llarguíssim i molt documentat sobre el futur de Londres. El text acabava amb aquesta frase: "Londres no és una ciutat per a gent que sent llàstima d'ella mateixa."

S'imaginen aquesta frase a La Vanguardia, a El Periódico, l'Avui o l'Ara, referida a Barcelona?