En el moment àlgid de la carnisseria patriòtica que va ser la Primera Guerra Mundial, el primer ministre britànic d’aleshores, Lloyd George, li va dir a l’editor del The Guardian: “Si la gent sabés què passa realment a França, la guerra s’acabaria demà”. Per descomptat, la gent no ho va saber fins que va ser massa tard. Però no precisament perquè no ho tingués davant dels nassos, sinó perquè la propaganda havia segrestat les paraules importants de l’època.

Qualsevol que tingui una mica de cultura sap fins a quin punt la decadència d’Europa està relacionada amb la putrefacció del llenguatge. A mesura que les paraules s’allunyen dels seus exemples virtuosos més concrets, la intel·ligència d’una societat decau i tot queda cada cop més fàcilment en mans dels diners i de la força bruta.

George Orwell ho explica a la seva novel·la 1984, i en algun assaig sobre l’expansió del discurs políticament correcte. Sense una relació profunda i disciplinada amb el llenguatge, l’home es torna fàcil de manipular. Quan el significat dels mots queda en mans dels interessos de la premsa i dels partits, el món es torna confús i la gent cau cada cop més baix. 

Potser perquè llegint papers del segle XVII i XVIII es veu que la llengua catalana estava massa corrompuda perquè l’aposta austriacista sortís victoriosa, sempre miro d’estar atent a l’evolució del discurs polític. La utilització de les paraules m’ajuda a fer-me una idea de quines actituds es prenien a cada moment, i per quin motiu de fons. 

Aquests dies ha sigut un espectacle veure com la premsa utilitzava el Brèxit per estigmatitzar la idea del Referèndum. És veritat que les elits britàniques fa temps que actuen respecte de la Unió Europea amb una inconsistència i un ressentiment que fa pensar en la relació de les elits catalanes vers Espanya. Però la culpa no la té el Referèndum, la tenen les elits britàniques que no saben què volen.

Una altra paraula que ha estat arrossegada pel fang darrerament ha sigut la paraula democràcia. L’Estat fa temps que intenta convertir la idea de democràcia en un element cohesionador que pari els peus a Catalunya, ni que sigui degradant-la com ja va fer amb la monarquia i el catolicisme en d'altres èpoques. Per sort les reivindicacions de Catalunya han posat en evidència l’Espanya de la Transició i ara el PSOE ni tan sols no sap com investir un president del PP sense desintegrar-se. 

A Catalunya reclamem més democràcia, però també estem estrafent el significat de la paraula de manera perillosa. L’últim cas l’hem tingut amb la constitució de la nova Convergència, ara anomenada Partit Demòcrata Català. Jo no sé si el nou partit podrà donar lliçons de democràcia gaire saludables després de copiar-li el nom a un aliat petit, constituït per polítics que se la van jugar per alliberar el país d’ambigüitats i d'especulacions caduques.

Si, com és lògic, Demòcrates per Catalunya va demanar que li fos respectat el nom, per què calia trepitjar-lo? No és gaire democràtic parlar de refundació i després intentar mantenir, a costa d’aliats petits, l’hegemonia que es va aconseguir justament en el període del qual es renega en teoria. Trobo estrany que el partit independentista més refractari a celebrar un referèndum hagi patit aquesta necessitat incontrolable d'aprofitar el prestigi de la paraula democràcia. Reivindiquem la unitat i, quan ens convé, cardem els nostres socis?

Encara que tots veiem el món a través de llocs comuns, la qualitat de les imatges i de les experiències que els fabriquen no sempre és la mateixa. Hi ha una intel·ligència col·lectiva que es forja en el caldo de cultiu dels tòpics i que decideix per què algunes societats triomfen i d’altres fracassen en els moments importants. Hi ha una higiene de les paraules que és imprescindible perquè els petits interessos de la vida no ens rebaixin, i més ara que les guerres ja no fan neteja i que la pressió sobre les nostres decisions s’exerceix més que mai a través del llenguatge.