Pau Gasol va dir diumenge al programa Fora de sèrie de TV3 que està molt a favor que els catalans puguin votar el proper 1 d’octubre. El mateix dia el director d’El Periódico Enric Hernàndez mirava d’espantar la parròquia sobiranista insistint en el patrimoni personal que, en teoria, es juguen els consellers del Govern si es mantenen fidels al referèndum.

Gasol s’ha manifestat sempre a favor de la unitat d’Espanya, però opina lliurement perquè no depèn dels diners de l’Ibex com El Periódico i com la majoria d’opinadors dels diaris unionistes. El referèndum té tanta força que els periodistes i els polítics unionistes no s’hi poden oposar frontalment, i els seus arguments cada dia sonen més grotescos.

Fa riure que els actors que posen en dubte les garanties del referèndum siguin els mateixos que fan tot el possible per rebentar-lo, amb amenaces, rumors i excuses patètiques. D’altra banda, no sé com s’ho farà Madrid per controlar Catalunya contra la seva voluntat, si n’hi ha hagut prou amb una mica de pressió al Twitter perquè Ada Colau no fos capaç de mantenir ni tan sols 48 hores el seu rebuig a l’1 d’octubre. 

La Vanguardia es va llevar ahir amb un titular de portada que pretenia incidir en la ferida que s’ha obert entre l’independentisme i els comuns, a causa del referèndum. Al cap d’unes hores Colau anunciava en roda de premsa que l’Ajuntament de Barcelona no posarà impediments al dret a l’autodeterminació, i que fins i tot ella mateixa té previst d’anar a votar si el president Puigdemont posa les urnes.

Les amenaces dels diaris unionistes recorden una anècdota de la Guerra Civil que s’explicava sobre la confiscació de Mirador per part de la FAI. Es veu que els anarquistes van demanar a Just Cabot que seguís dirigint la revista perquè ells no sabien com fer-la funcionar i el periodista els va engegar dient-los: “Sí home, vostès em roben el rellotge i a sobre em demanen que els el posi a l’hora”. La revista no va trigar a tancar.

Sense la col·laboració d’una part de la classe política sobiranista és difícil que Madrid pugui exercir cap repressió sobre Catalunya de manera sostinguda. Contra el que suggereixen alguns articulistes de La Vanguardia i l’ABC, l’independentisme no necessita sortir al carrer a defensar res. N’hi ha prou que Puigdemont i Junqueras no cedeixin a les pressions de la premsa i la justícia espanyola i posin les urnes.

L’Estat necessita evitar el referèndum però encara necessita més que Catalunya continuï funcionant amb normalitat per no col·lapsar-se. A diferència del que va passar el 9-N, alguns opinadors estrangers comencen a patir per l’impacte que una mala reacció de Madrid podria tenir en l’immens deute espanyol. A més, la democràcia espanyola no aguantaria convertir Catalunya en un solar polític.

El referèndum té tanta força mediàtica que de moment ja ha fet més per destruir el prestigi de Podemos que tots els eslògans sobre Veneçuela. L’autodeterminació és com un nus mariner per Espanya i com més força facin els seus dirigents per combatre-la més se’ls dividirà l’opinió pública. A Catalunya, si descomptes els periodistes a sou, la Guàrdia Civil, l’exèrcit i els jutges espanyols, és a dir, la població a sou de Madrid, la unanimitat és solidíssima.