Aquest dissabte, Simon Kuper informava els lectors del Financial Times que ha decidit fer boicot al govern de Donald Trump. L’articulista, que és una de les plomes més amenes i llegides del diari, explicava que renunciarà a visitar els familiars que té als Estats a Units mentre el magnat continuï a la Casa Blanca. 

De seguida vaig pensar en els boicots al cava que alguns diaris promovien fa uns anys i que tan bé van anar per encoratjar les exportacions vitícoles de la nostra terra. Kuper, que va néixer a Sud-àfrica, viu a París i escriu en anglès, no pot suportar que els votants americans no li donin la raó. Entre Trump, el Brèxit i el judici del 9-N, feia temps que no veia tants líders d’opinió perdent l'oremus tots alhora. 

Com ja ha passat altres vegades, les contradiccions d’Espanya s’han tornat a convertir en la millor explicació dels grans problemes europeus. Igual que Kuper, després d'un son molt llarg els unionistes s'han llevat en un món que no entenen. Deixo de banda el davantal que Ignacio Vidal Folch va escriure fa uns dies per recordar a la parròquia d’El País que Catalunya necessita psiquiatres, però que Artur Mas no és un delinqüent. 

També passo per alt el fotimer d'articles que denuncien les corrupteles de l’oligarquia catalana per, tot seguit, demanar seny d’una manera que fa pensar que robar només és acceptable si és per la unitat d’Espanya. El discurs del tres per cent recorda allò que deia Cambó, que si la burgesia catalana fos tan dolenta com la pinten seria la més rica del món.

Hem arribat a un punt que, a molts sectors de la política i del periodisme occidental, ja només els queda intentar provocar un bon daltabaix per no quedar reduïts a la caricatura. Potser per això l’article espanyol dels darrers dies que m’ha fet pensar més en la rabieta parisenca de Kuper és un que va publicar Cayetana Álvarez de Toledo, coincidint amb la primera sessió del judici a l’expresident Mas. 

La nineta d’Aznar utilitzava el 6 d’Octubre per descriure el pla de suspensió de l’autonomia que han dissenyat a la FAES. Si la fantasia de Kuper passa per creure que Europa en traurà res de pressionar l’Amèrica de Trump amb el seu complex de superioritat moral, la fantasia de la senyoreta Álvarez és pensar que els mètodes de l’Espanya de 1930 es poden aplicar avui a Catalunya amb idèntic resultat i benefici per a Madrid.

La Catalunya del 6 d’Octubre estava dividida per la gana i delmada per la violència de l’exèrcit i la policia de Primo de Rivera. Companys va fer un paper semblant al del president Mas. Va donar peixet a tothom per intentar preservar el poder, però va ser condemnat a 30 anys de presó, després que l'acusació li demanés pena de mort. Hi ha diferències que caldria recordar quan es fan paral·lelismes.

Si l’Estat vol suspendre l’autonomia que ho intenti. Ens ajudarà a acabar d’independitzar l’independentisme de Pujol i dels poders que pretenen que Mas surti com un heroi dels tribunals, per continuar esprement la mamella victimista. L’homenatge que Josep Cuní va dedicar a Mas el dia abans del judici recordava tant a les operacions que el grup Godó orquestrava en les èpoques felices de CiU, que feia riure. 

La imatge d’Arcadi Espada i Álvarez de Toledo saltant-se els controls de seguretat per sortir de l’Audiència al costat del president màrtir també van donar una idea de què va això de l'autonomia. Igual que Kuper, que escriu en un diari de façana britànica, però de capital japonès, els espanyols hauran de triar entre seguir-se autoenganyant amb discursos legalistes que perverteixen les virtuts que diuen defensar, o acceptar l’autodeterminació.

En comptes d'intentar impressionar quatre catalans citant Josep Pla, Álvarez de Toledo es podria preguntar per què Francesc Macià va arrasar en les eleccions de 1931 després d’haver intentat envair Catalunya amb pistoles. L'estratègia de tornar a col·locar Mas per mirar de controlar la situació amb un equilibri d'odis, no funcionarà. 

Mas podia celebrar un referèndum i va preferir vendre’s el patrimoni de la Generalitat; Companys com a mínim va intentar solucionar el problema de la terra amb una llei moderna. Per molts articles que escrigui l'Enric Juliana, tothom sap que si la CUP no hagués tallat el cap a l'expresident l'autodeterminació hauria quedat fora de l'agenda.

Espanya només podrà evitar una solució democràtica al conflicte català carregant-se la seva pròpia democràcia. No cal ser un geni ni tan sols un Sant per veure-ho. N’hi ha prou de no deixar-se enlluernar per vedells d’or que van molt bé per fer el mec als restaurants, però que tard o d’hora, si ningú no els posa un límit, ensorren els imperis i les societats més riques.