He seguit amb interès la denúncia pública que la regidora de la CUP Maria Rovira va presentar fa uns dies d'una agressió sexual que va patir a primers de setembre. Hi ha temes que convoquen tanta frustració social que és difícil de tractar-los sense sortir-ne escaldat. Potser per això, més enllà de les brometes sobre la corpulència del mosso que va atendre la regidora quan encara estava en xoc, ningú no ha qüestionat el to i les formes de la seva denúncia.
Llegint les declaracions de Rovira i els articles autoinculpatoris d'alguns homes no deixava de pensar en la fredor que Aznar va demostrar quan va patir l’atemptat d’ETA. Aznar, que va ser el dirigent més implacable que ha tingut Espanya amb el terrorisme basc, va reaccionar amb elegància i contenció quan ETA va intentar matar-lo. No recordo que intentés convertir tots els bascos en culpables del que li havia passat, ni tan sols a tots els nacionalistes no espanyols, i això que ganes no devien faltar-li.
Parlo d’ETA perquè els debats sobre les relacions entre homes i dones també s’han convertit en un camp minat i cada dia resulta més difícil de sortir-ne indemne, però podria posar Jordi Pujol d’exemple i les tortures que va patir en mans de la policia. Malgrat que patir una agressió sexual ha de ser una experiència horripilant, la primera obligació d’un polític és mantenir la calma i la serenitat. Un polític no pot permetre, de cap manera, que les seves pors s’encomanin a la gent.
A diferència dels articulistes, els polítics no poden tractar els problemes generals com si fossin personals. Cada ofici té les seves dificultats i el polític ha de saber fer abstracció de les seves fòbies, i no parlar mai des de la ferida. Quan convertim difiun problema en un afer personal perdem el sentit de la proporció i acabem fent demagògia o literatura. La indignació i la sobrevaloració de la nostra experiència ens pot ajudar a comprometre'ns amb una causa i a viure-la més intensament, però normalment no ens ajuda a tractar-la amb més intel·ligència.
Un polític pot utilitzar una història personal per mirar de conscienciar la societat sobre una injustícia determinada. Però hi ha una línia molt fina entre donar exemple i actuar com un piròman. Hi ha una línia molt fina entre treballar per solucionar un problema i treballar per viure'n tota la vida. A aquestes altures, el conflicte entre Catalunya i Espanya ja ens hauria d’haver ensenyat que la demonització de l’altre i la dramatització d’una injustícia no ajuda a resoldre els problemes, sinó més aviat tot el contrari.
Tractar els homes com si fossin agressors potencials i parlar de la nit barcelonina com si res no hagués canviat des de 1970 és tan ridícul com insistir que Espanya és un país poc democràtic o autoritari. De vegades, les víctimes de la història queden ancorades en un ressentiment antic i el seu pitjor enemic és la barreja de ràbia i de por que desperten els seus fantasmes quan la llibertat està més a l’abast.
Mentre seguia el cas de Rovira no deixava de pensar en alguns polítics i juristes del país que semblen tenir més interès a demostrar que la idea que s'han fet d'Espanya és la real, que no pas a resoldre el conflicte polític amb fermesa i sentit comú. Estaria bé que les noves feministes vigilessin de no quedar atrapades en les velles profecies, quan parlen dels homes. Esclar que tota la política espanyola està malalta d'històries mal païdes, i el clima general ajuda molt a caure en la temptació del psicodrama.
Jo anava seguint el cas de Rovira i pensava: "El problema de la política espanyola és que, en el fons, ningú vol passar pàgina".