L’escriptor George Orwell va incloure a la seva obra Mil nou-cents vuitanta-quatre una tècnica d’ensinistrament col·lectiu anomenada "dos minuts d’odi", que es basava en la projecció de pel·lícules dedicades a generar repulsió i ànim de venjança contra el suposat enemic com a garantia per cohesionar la societat i alhora alienar-la de la dictadura que patia. No cal dir que el visionat d’aquestes cintes era obligatori per a tots els membres del partit, es feia diàriament i es concloïa amb abrandades escenes de patriotisme i crides a la guerra.

Si fa no fa, això és el que s’ha pogut veure aquests dies a Corea del Nord en ocasió de la celebració del 105 aniversari del naixement del gran pare de la pàtria i fundador del règim, Kim Il-Sung. A mig camí entre el deliri i l’esperpent, una orquestra simfònica militar -amb una execució totalment precisa, això sí- interpreta una peça grandiloqüent mentre una gran pantalla mostra unes imatges que haurien de posar els pèls de punta a més d’un.

Míssils termonuclears

Atents a la projecció en qüestió, perquè aquest cop no es tracta de les idíl·liques imatges de camperols conreant camps de blat o obrers treballant en maquinària pesant, tan habituals de la iconografia estalinista del règim nord-coreà. Al contrari, aquesta vegada, la pel·lícula el que fa és simular un atac amb míssils termonuclears contra una ciutat dels Estats Units.

 

Entre les fanfàrries musicals, amb una sincronització entre el so i la imatge prou ben reeixida per buscar l’excitació del públic, es veu com s’enlairen els coets, travessen l’espai i cauen sobre una gran ciutat on es produeix una gran explosió, per donar pas immediatament a una bandera dels Estats Units sobre un camp de creus i, seguidament, una bandera nord-coreana entre armes -un kalàixnikov amb baioneta- i coloms blancs -el símbol universal de la pau-.

El missatge és prou evident i pensat per insuflar l’esperit de revenja del públic, tots militars, que aplaudeixen de forma marcial, acompasada i adotzenada aquesta fulgurant exhibició de força. L’alienació de masses, portada al seu extrem més perillós. Bastant proper al que Orwell havia imaginat.