Mentre a Catalunya se celebrava la nit de Sant Joan amb coques, cava i petard; al Regne Unit es comptaven els vots del referèndum pel Brèxit. Era 23 de juny, i després d’una llarga jornada de votacions, els britànics es disposaven a escrutar els resultats. Les últimes enquestes, fetes inclús durant el dia de la votació, feien respirar tranquil a l’aleshores primer ministre David Cameron i als altres mandataris europeus. Els primers resultats, però, van esborrar molts somriures. Els britànics abandonaven el projecte europeu. Ara, d’això ja en fa tres mesos.

Noranta dies poden donar per molt o per molt poc. En termes efectius, el Brèxit encara no ha provocat grans canvis. Londres encara no ha invocat l’article 50 del tractat de Lisboa i, per tant, les negociacions per acordar la sortida i la relació que han de tenir els dos territoris després de la sortida encara no ha començat. Per tant, a efectes pràctics, el Regne Unit encara és membre de la UE i es regeix per la seva normativa.

A nivell polític, però, els canvis es van començar a notar just l’endemà. Europa certificava que es troba en una nova crisi d’identitat i projecte. L’euroesceptisime s’havia imposat a Londres i ara hi ha la por a que s’imposi a altres països de la UE. Caldrà veure quina serà la força dels partits euroescèptics a França o Alemanya en les eleccions generals de l’any que ve, però el 2017 pot ser un altre gran terratrèmol pel projecte europeu.

Adéu a Cameron i retorn del ‘procés’ escocès

El terratrèmol polític, però, no només es va viure a la ara reduïda Unió Europea. També al regne Unit. El primer ministre David Cameron va dimitir en qüestió d’hores, però no va ser l’únic. Els principals líders partidaris del Brèxit, que haurien d’haver sortit victoriosos després de la votació, també van fer un pas al costat. El conservador Boris Johnson, que es preveia con el relleu de Cameron, va renunciar a ocupar el número 10 de Downing Street i el líder de l’euroescèptic UKIP, Nigel Farage, també va decidir plegar. A més, la sortida de Londres de la UE també va provocar un gran cisma dins el partit dels laboristes i el qüestionament del seu líder, de Jeremy Corbyn.

Un absolut “desgovern” que deixava molt tocat el Regne Unit en un moment en que havia de mostrar-se fort per negociar amb Brussel·les i per no espantar els inversors britànics, ni deixar caure la seva economia. El relleu més o menys ordenat i ràpid de Theresa May com a nova primera ministra semblava calmar aquest flanc, però encara en quedava un altre: la qüestió escocesa tornava a l’ordre del dia.

Escòcia va votar majoritàriament a favor de seguir units a Brussel·les, en un 62%, però la decisió de la resta de britànics els obliga a marxar. Això ha fet revifar el sentiment independentista apaivagat aquell 18 de setembre de 2014, quan una majoria de ciutadans va votar ‘no’ a la independència de la nació històrica. Els polítics ho han sabut aprofitar, sobretot els Partit Nacional Escocès (SNP), i la primer ministra Nicola Sturgeon ja ha posat sobre la taula un possible nou referèndum per la independència.

Es podria quedar a la UE Escòcia?

La tensió entre Londres i Edimburg ha anat pujant després d’aquell 23 de juny. Sturgeon ho ha dit clar: Escòcia ha dit que no vol sortir de la Unió Europea i si se la obliga farà tot el possible per impedir-ho. D’aquí, que Sturgeon ja hagi parlat amb diversos mandataris del parlament europeu per mirar de trobar solucions, i de fet, ja té alguns suports com el líder d’ALDE, Guy Verhofstadt. "Ens agrada tenir tots els ciutadans als quals els agrada Europa, i seria completament suïcida si la UE digués 'no' als que volen venir a la UE”, va assegurar al juny el líder del grup europeu on formen part el PDC i també C’s.

Els grans mandataris, però, no s’han volgut mostrar molt a favor de la causa escocesa. Si bé estan agraïts de veure com una part del britànics no volen marxar, després de la patacada del Brèxit, tampoc volen atiar altres regions nacionalistes europees que podrien aprofitar el cas escocès per crear un precedent, com podria ser Catalunya. Caldrà veure, però, com acaba la negociació de la futura relació entre Londres i Brussel·les per veure si els escocesos en queden satisfets o si emprenen accions.

Què pot canviar a partir d’ara?

La pregunta, però, pot ser no és tant què ha passat fins ara, sinó que pot passar a partir d’ara. La primera ministra Theresa May ho va dir des del primer moment: “Brèxit vol dir Brèxit”. No hi haurà nou referèndum. De moment, Londres ha evitat activar l’article 50 del Tractat de Lisboa, però ha dit que ho farà a principis de l’any vinent. En els últims dies, i després de les pressions exercides per la UE perquè s’activi el mecanisme, finalment May ha assegurat que ho farà a principis del 2017. Un any, però, que no té molt bones perspectives ni per Europa ni pels seus líders, ja que bona part d’ells tenen el seu futur compromès.

Tant França com Alemanya tenen eleccions a l’abril i al setembre, respectivament, i ni Hollande ni Merkel tenen bones perspectives. El president francès ha vist en els últims mesos com la seva popularitat baixava en picat, tant, que no sembla trobar fons. A això, cal sumar-li l’auge del seu rival Sarkozy, la força de l’extrema dreta de Le Pen i la rivalitat interna socialista d’Emmanuel Marcon. La cancellera alemanya tampoc té molt millors perspectives. Les dues últimes patacades electorals a les eleccions regionals, i l’auge de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), han posat en dubte que la CDU pugui tenir uns bons resultats i també el lideratge de Merkel.

A més, altres països europeus tenen situacions complicades que dificulten el futur de la Unió, i de retruc, la força per negociar amb els britànics. Itàlia està a l’espera dels resultats constitucionals que marcaran el futur polític de Mateo Renzi, a Hongria se celebrarà d'aquí uns dies un referèndum per decidir què fer amb els refugiats (una mesura que xoca frontalment amb els directrius europees), Àustria ha de celebrar noves eleccions presidencials (on és possible que guanyi l’ultradreta) i, a tot això, encara cal sumar-li el bloqueig polític d’Espanya i la possibilitat de que hi hagi terceres eleccions.

Així les coses, la crisi del projecte europeu i la possibilitat que aquest 2017 canviï enormement el panorama polític europeu, deixa en stand-by la sortida del Regne Unit. Ni a uns ni als altres els surt a compte fer una negociació ràpida i de mínims. Europa vol mostrar que marxar té conseqüències per no crear precedents i el Regne Unit necessita el millor acords per no perdre-hi econòmicament. Així doncs, es preveu una negociació llarga i complexa.