La campanya de veritat per la segona volta de les presidencials franceses va començar tres dies després de la primera volta. I va fer-ho amb un cop d’efecte de Marine Le Pen. Els mitjans francesos ho van qualificar, amb certa grandiloqüència, com “la batalla del Somme” (la famosa batalla de la Primera Guerra Mundial). Aquest cop el camp de batalla va ser la ciutat d’Amiens, uns 150 quilòmetres al nord de París. Hi va néixer el candidat centrista Emmanuel Macron i hi està instal·lada la multinacional Whirlpool, que vol traslladar la producció a Polònia.

Aquell dia, mentre Macron estava reunit amb els representants sindicals de Whirlpool a la Cambra de Comerç de la ciutat, Le Pen va plantar-se sense avisar ningú a la fàbrica, amb els treballadors en vaga. Va ser rebuda amb selfies i bones paraules. Ella va respondre prometent als 500 treballadors que "amb mi la fàbrica no tancarà". Més tard va anar-hi el candidat d'En Marxa!, que va ser rebut amb tensió, xiulets i crits de “Marine presidenta”. Li va tocar el paper difícil de ser realista, admetre que la deslocalització és inevitable i que caldrà negociar per la recol·locació de la fàbrica o els treballadors.

Adaptant-se al nou món de Donald Trump i el Brèxit, el boc expiatori del Front Nacional ja no és tant la immigració –que també-, com l'economia globalitzada. L'escena de Whirlpool té a veure exactament amb aquest nou relat: les víctimes de la globalització que esperen un candidat que els digui que la fàbrica no marxarà. A la primera volta, Marine Le Pen va ser amb diferència la més votada pels obrers, amb el 41%. Obrers com els de la fàbrica de Whirlpool a Amiens. A continuació, a molta distància, se situava Jean-Luc Mélenchon (24%).

En aquest dilema entre globalització i replegament nacional, Marine Le Pen té clara la seva aposta: el retorn a la nació. Si bé no parla obertament d'un referèndum per a la sortida de França de la Unió Europea, d'un Frèxit, sí que proposa un referèndum per recuperar quatre sobiranies de la UE: la territorial, la pressupostària, la fronterera i la monetària. Això dinamitaria dos dels grans pilars de l'actual Unió: l'euro i Schengen. Així ho expressava durant el debat del passat dimecres, en una de les poques bones sortides que va tenir: "Sigui com sigui, França serà governada per una dona: per mi o per la senyora Merkel".

Emmanuel Macron també té molt clar quina de les dues és la seva opció: la globalització, la Unió Europea. "Reconstruiré una aliança sòlida i equilibrada amb Alemanya", defensava el candidat preferit per Brussel·les durant un míting de la primera volta. "El que proposa la senyora Le Pen és el replegament sobre un mateix, la misèria i la guerra, i això no ho vull", reivindicava aquesta setmana a La Villette de París, envoltat de centenars de banderes europees. En comptes de trencar, deia que reformaria tant el curs de la globalització com la Unió Europea.

El llibre de referència avui a França, per entendre el moment polític que travessa el país, és La França perifèrica (2014), de Christophe Guilluy. Aquest geògraf divideix França en dues: per una banda les grans ciutats, on hi ha els "guanyadors" de la globalització, i per l’altra la perifèria, on hi ha els "perdedors" del món global. A França, els resultats electorals mostren una altra divisió: la de l'est i l'oest del país. Aquesta teoria és exportable a altres països, com els Estats Units de Donald Trump.

 

636295324936748865

La V República en crisi: entre la reforma i la ruptura

En el terreny estrictament polític, potser és més precís dir que n’hi ha almenys quatre, de Frances. Les quatre que van arribar amb possibilitats al final de la primera volta de les eleccions presidencials, que va sentenciar a mort el bipartidisme que havia marcat durant 60 anys la política francesa. Per primer cop durant la Cinquena República, cap de dos grans partits del sistema, ni el Partit Socialista (abans SFIO) ni Els Republicans (abans UMP i RPR), no va passar a la segona volta presidencial. Abans ja va ser inèdit que un president de la República, François Hollande, renunciés a presentar-se a la reelecció després d’un primer mandat.

També és simptomàtica la ruptura del front republicà contra el Front Nacional. Aquest cordó sanitari contra l’extrema dreta s’ha trencat per l’esquerra, amb Jean-Luc Mélenchon, que s’ha negat a donar una consigna de vot per Emmanuel Macron a la segona volta. El 2002, però, demanava barrar el pas a Jean-Marie Le Pen. També s’ha trencat per la dreta, amb Nicolas Dupont-Aignan (4,7% dels vots), fins ara de perfil euroescèptic però més moderat. Serà el primer ministre de Marine Le Pen si guanya, malgrat que durant la campanya va negar categòricament la possibilitat de ser... primer ministre de Marine Le Pen.

En aquest context, més de 46 milions de francesos estan convocats a les urnes per triar el seu futur president i, també, quin rumb volen que adopti el seu país. La tria és entre la reforma del sistema des de fora del sistema que proposa el socioliberal Emmanuel Macron, o la ruptura que defensa la ultranacionalista Marine Le Pen. Els més de 14 milions de votants de François Fillon i Jean-Luc Mélenchon seran els que faran decantar la balança.

La crisi de la V República també es farà evident en les eleccions legislatives de juny: el partit del futur president o presidenta probablement no tindrà majoria absoluta a l’Assemblea Nacional. Abans de la primera volta, Gaël Brustier es preguntava si “la crisi del règim podia tombar la Cinquena República”. El politòleg escrivia: "Aquesta campanya presidencial és reveladora de la magnitud de la crisi de la V República. Si aquest règim entra en una fase terminal, condemnat, no podem subestimar la possibilitat d'una crisi rampant que precipiti França cap a un llarg caos ideològic i electoral".

Front Nacional: canvien les formes, però no el fons

Per entendre on és avui el Front Nacional cal remuntar-se al 2011, quan Marine Le Pen va posar-se al capdavant del partit, després de gairebé tres dècades de llarg regnat del patriarca Jean-Marie Le Pen. Va ser ella qui va posar en marxa l’estratègia de la “desdemonització”, com han aconseguit que s’anomeni. És una victòria nominal perquè implica que estaven “demonitzats”. Ideada per la seva mà dreta Florian Philippot (obertament gai), aquesta estratègia tenia per objectiu transformar la imatge extremista que tenia el partit en una altra d’aspecte més respectable. Aquesta estratègia fins i tot ha costat el divorci entre pare i filla, però en part ha ajudat a situar el partit on és avui.

És amb aquesta nova façana que el Front Nacional va aconseguir, a les eleccions europees de maig del 2014, ser el partit més votat de França, amb el 24,8% dels vots. És amb aquest nou discurs que el Front Nacional ha aconseguit governar onze ciutats a tot el país. És amb aquestes noves formes de fer política que el Front Nacional s’ha assegurat el lloc a la segona volta de les presidencials en un context molt competitiu.

El Front Nacional, però, només ha canviat les formes; el fons, que són el seu missatge i les seves propostes, es mantenen pràcticament intactes. Entre la “preferència nacional” de Jean-Marie Le Pen als anys 80 i 90 i la “prioritat nacional” de Marine Le Pen l’any 2017, només canvia una paraula. El concepte continua sent el mateix: que els “de casa” passin per davant dels “de fora”, en àmbits que van des de les ajudes socials fins a la contractació laboral. Entre el pare que vol tancar fronteres i la filla que vol acabar amb Schengen per aturar la “immigració massiva”, tampoc no hi ha cap diferència; només que Marine no diu com Jean-Marie que “l’Ebola pot solucionar el problema de la immigració”.