Pierre Hurel és el periodista que va veure abans que ningú el personatge Macron rere la persona Emmanuel. Mira sorneguerament en explicar per què es va decidir, a finals del 2015, a fer un extens documental (una hora i 21 minuts) sobre la figura del llavors ministre d'Economia. El seu somriure dibuixa els solcs de la seva pell. "Per Brigitte", em respon. "Un home enamorat d'una dona 24 anys més gran que ell, forçosament té una bona història".

Així és com comença L'estratègia del meteorit, un documental essencial per comprendre la personalitat d'Emmanuel Macron.

Hurel és el primer a utilitzar la comparació amb el cos celeste capaç de posar l'univers potes enlaire. Trajectòria brillant, fugaç o eterna, en funció del seu impacte. L'home capaç de transgredir les etiquetes immòbils que governen la política de França des dels temps del general De Gaulle. Més de mig segle. El jove de 39 anys que encarna els personatges romàntics que poblen la seva ment.

Al documental, Hurel detalla un fet que passa desapercebut per a la majoria, i que, evocat sota el cel de París, es revela decisiu. El jove Emmanuel Macron vol ser escriptor. Brigitte l'admira com a escriptor. En atacar la seva primera obra, el seu objecte de desig no és cap altre que Hernán Cortés i la conquesta de Mèxic. Un grup d'homes famolencs derrotant un imperi.

L'intent de Macron no prospera. Es perd en escenes rocambolesques. Massa èpica. Massa lírica. Cortés és una elecció estranya per a un noi sorgit de l'anodí nord de França, on l'única certesa és que mai no passa res. Un heroi atípic per a qualsevol europeu modern, sens dubte. Però l'heroi ideal per a un home que se sent convocat pel destí.

Emmanuel Macron, el Cortés de la nostra era. En lloc d'armadura, aquest heroi vesteix un smartphone. Però la seva determinació té la mateixa eficaç i rotunda convicció que la del conqueridor a la recerca del seu El Dorado. Macron busca canviar el seu temps, provocar la història. El jove fet a les aules dels jesuïtes, que als 17 anys ja ha decidit no acceptar l'statu quo. Decideix crear el seu propi temps.

Macron va voler ser escriptor. La seva primera novel·la versava sobre Hernán Cortés, conqueridor de Mèxic. Ho va deixar córrer.

El macronisme té potser alguna cosa d'efecte Lampedusa, canviar-ho tot per no canviar res. Però almenys durant un temps ens donarà un espectacle apassionant. El temps del meteorit. O potser el meteorit no sigui tal i és en realitat un nou Rei Sol, l'òrbita del qual és capaç de crear un nou sistema amb satèl·lits atrets de tots els racons de l'espectre polític. Nous planetes que sorgeixen de les runes de la dreta i de l'esquerra.

Les teulades de zinc de París semblen miralls enlluernats per aquesta sorprenent canícula primaveral. La capital francesa s'alegra davant de la climatologia estranya. Des de la terrassa de l'edifici on Hurel té el seu estudi de producció, tot París sembla una festa.

"Fa un any era difícil predir el final de la història. Però que allà hi havia una història era evident". Pierre Hurel se submergeix per uns mesos en la vida d'Emmanuel Macron i aconsegueix penetrar en el seu cercle íntim. El seu reportatge, que no s'ha vist encara a les nostres televisions, ofereix un curós recompte d'aquest enllumenament. Traços detallats de la decisió personal de Macron, la visió, la missió. "Estic en una missió", diu Macron a la fi del reportatge. Una missió que vol canviar el país més reticent als canvis. El problema més gros, segons Hurel, és l'encarnació d'un projecte polític en una única persona, un cert peronisme a la francesa. Té futur el macronisme sense Macron?, pregunta Hurel. "Em preocupa que les polítiques que ara proposa no resisteixin el pas del temps i que tot sigui un miratge".

La vella França tremola. Maquiavel i el seu Príncep han tornat a teatre de la vida pública i ho han fet a França. Conquerir l'Elisi, no és el final, sinó el mitjà. Els seguidors del macronisme entonen la lletania com a bons alumnes: "No som ni de dretes ni d'esquerres". A la França de Macron, les barreres ideològiques han petat. Els Republicans a la dreta i els socialistes a l'esquerra estan atordits. El sistema bipartidista es debat entre la vida i la mort. Macron ha clavat un cop mortal a la vella política.

Pierre Hurel, autor del documentari (Foto: Closer).

"És un jugador d'escacs. Un estrateg. Sempre sap quina serà la pròxima jugada" 

Fins a quin punt podem considerar Emmanuel Macron un traïdor? "No et pots emancipar d'algú sense trair-lo", respon Hurel. "La traïció és trencar amb una manera de fer les coses. En la visió de Macron, aquesta ruptura és necessària", afegeix.

La nova política no és exactament un nou partit polític, sinó una nova forma de fer política. La realitat és que ningú no sap exactament de què es tracta. És el moment crític en què allò que coneixem deixa de tenir sentit i el que és nou encara està per arribar. La solitud completa. Antonio Gramsci, el filòsof fundador del Partit Comunista italià, ja ho havia enunciat així des de la presó a començaments del segle XX. El temps de la solitud. Sense referències. Gramsci, Maquiavel, Cortés. Noms massa substantius per a aquests temps de 140 caràcters.

"És un jugador d'escacs. Un estrateg. Sempre sap quina serà la pròxima jugada", segueix Hurel. "Potser s'equivoca en la tàctica perquè té pressa i no sempre encerta en els moviments curts, però en l'espai llarg, sap què vol i com ho vol. No improvisa res. Fixa't en la seva mirada...".

La mirada de Macron. En la política francesa gairebé tothom té els ulls blaus. Des de Marine Le Pen a Ségolène Royal, de Benôit Hamon al mateix Emmanuel Macron. Els de Macron són especialment intensos. La seva mirada, quan t'identifica, t'aïlla del món. Hurel: "Et fa sentir únic. Aquesta és la seva qualitat. Cada persona que creua la seva mirada, se sent especial".

Aquests últims dies aquesta mirada ha desbaratat les velles i anquilosades regnes del poder. Els nomenaments del primer ministre i de la resta del govern són el primer impacte real del meteorit. Tot comença a saltar pels aires.

Jugador d'escacs. Jugador de pòquer. Serà catxa? Porta les bones cartes?

"No sabem si podrà governar. Aquesta és la qüestió. Necessita guanyar les legislatives del proper 18 de juny", emfatitza Hurel.

Aquesta és la qüestió. El temps que Macron no té per posar en marxa la seva estratègia.

Macron, actor de teatre a l'institut.

"No estic segur que ell necessiti estimar ningú. Que l'estimi Brigitte, en té prou".

Perquè aquesta voraç història de transgressió té els seus riscos. Guanyar les pròximes eleccions legislatives és l'única manera que té el meteorit de trencar la resistència. Per penetrar als racons del poder, reformar la vida de la res publica, oferir esperança, complir les expectatives, no defraudar els seus votants. Per a tot això, Macron ha de guanyar les legislatives. Per majoria. I allà és on el conqueridor té els peus de fang.

En el primer torn de les presidencials, només el 24% dels electors el van votar. Les enquestes atorguen ara al seu partit el 32% de la intenció de vot en les legislatives. L'última enquesta, publicada el passat dissabte 20, situa la seva cota de popularitat al 38%. Els seus predecessors, després de la seva elecció, obtenien més del 40%, inclòs François Hollande. Una de freda. Això no li dona majoria. No li permet fer res i el problema és que ell planteja la seva partida a tot o res. Roig o negre. Contro i recontro. No es conquereix un Imperi negociant amb el poder establert. Cal degollar l'Emperador.

La dreta francesa espera truncar l'òrbita del meteorit. La revenja, llavors, serà terrible. Els prohoms d'Els Republicans passen els dies esmolant els ganivets. A l'esquerra insubmisa de Jean Luc Mélenchon es preparen per a una tardor calenta. Els carrers no trigaran a omplir-se de manifestants contra qualsevol indici de reforma.

Conquerir l'Elisi és una cosa. Conquerir el poder n'és una altra.

Macron ha aconseguit el primer. Aconseguirà el segon?

Macron, adolescent, a l'esglèsia.

"França viu en perpètua necessitat de substituir el rei mort. Napoleó o De Gaulle van ser un intent d'omplir aquest buit"

El mateix Macron sap com n'és de difícil la seva tasca: "França viu en perpètua necessitat de substituir el rei mort. Napoleó o De Gaulle van ser un intent de cobrir aquest buit existencial francès". Els seus ulls blaus miren fixament a càmera. "Cal recuperar la verticalitat del poder. La Cinquena República necessita un poder central fort i jo crec fermament en aquesta necessitat perquè crec que el sistema republicà és el que millor pot servir als interessos dels francesos".

Un poder vertical fort. El nou rei. Així és Macron. El noi enamorat de la seva professora, l'escriptor fallit, l'estrateg brillant, el seductor, el traïdor, el Mozart de les finances, el creador de nous adjectius, l'ordidor de la descomposició de la vella política. Un home solitari i solemne. "No estic segur que ell necessiti estimar ningú", comenta Pierre Hurel mentre el sol decideix donar una treva i una lleugera brisa regira el cel de París. "Si l'estima Brigitte ja en té prou".

S'acosten temps convulsos. Un quinquenni que pot durar un mes si no és ratificat a les urnes del juny. El pas fugaç per la Història és l'última cosa que Emmanuel Macron desitja. Hernán Cortés va eliminar l'Imperi asteca aprofitant-se de les picabaralles i odis locals. Movent-se com una anguila entre vells deutes i rancors. Comparar-ho amb un Conqueridor del segle XVI pot sonar a anatema. Però el jove Macron es va veure reflectit en aquesta història. Utilitzarà aquests mateixos mètodes i, potser, no trigarà gaire a presentar al món algun cap sagnant del passat. Se somia conqueridor, però caldrà esperar que la vella França vulgui seguir-lo en la seva aventura. Ja va conquerir la seva professora de teatre i literatura, però res no li assegura que pugui conquerir aquest bonic país reticent i malhumorat.