Marc Mézard, físic de renom mundial, contempla els escamarlans que coronen una superba paella en un restaurant vora mar a Barcelona. No n'hi ha per menys. Aquests escamarlans són dignes d'admiració i la paella de devoció. El sol no hi és present del tot en aquesta jornada de finals d'abril, però Mézard, director de la prestigiosa i exclusiva École Normale Supérieure de París, és un home gairebé feliç. Gairebé.

"Si Marine Le Pen guanya les eleccions, vindrem a viure aquí. Serà impossible viure a França". Dit això, decideix atacar el primer dels escamarlans que el cambrer ha dipositat al seu plat.

Al seu costat, Annie Cohen-Solal, escriptora, professora universitària, agregada cultural de l'ambaixada francesa als EUA i biògrafa de Jean-Paul Sartre entre d'altres, s'aplica a la paella amb més suavitat, gairebé gra per gra.

"No hi haurà lloc per a nosaltres a la Francia de Le Pen", diu. "Només de pensar que l'extrema dreta pot governar França, m'agafen basques".

Aquí tenim una de les claus de la situació que viu França: l'emoció guanya la partida a la raó

Compartir taula amb el director de l'ENS (els parisencs, amb la seva mania de posar diminutius a tot, la coneixen per Normale Sup) no deixa ningú indiferent. Fa dos segles que la Normale Sup conrea l'excel·lència. Louis Pasteur, Simone Weil, Jean Jaurés o Georges Pompidou van passar per les seves aules. Creada durant la Revolució, és l'exemple del millor que França ofereix al món: la raó, la llum de la intel·ligència, la humanitat del saber.

Cohen-Solal, nascuda a Algèria, forma part d'aquests intel·lectuals brillants que la France es digna compartir amb la resta del planeta: saber enciclopèdic, exposició pedagògica, ànsia per compartir el que s'aprèn.

Ambdós tenen por. Una por real, física, davant la possibilitat que el proper 7 de maig el seu malson esdevingui realitat: Marine Le Pen i el seu partit de xenòfobs, dogmàtics i populistes, poden arribar a l'Elisi.

La segona volta de les eleccions presidencials franceses no serà un camí de roses per al rival de Le Pen, el liberal i proeuropeu Emmanuel Macron. La nit de celebració al cèlebre restaurant La Rotonde, on ja Sarkozy o Hollande havien festejat les seves victòries, pot transformar-se en la seva última festa. L'últim canapè per al brillant enarca Macron.

—El problema, diu Mézard, és que no hem sabut crear un pensament, una ideologia que sàpiga donar respostes a la incertesa de la globalització.

—El que passa a França, és almenys en part, responsabilitat dels seus intel·lectuals?, pregunto.

—És responsabilitat de molta gent. També nostra. Ens hem tancat en un món que ens era còmode; no hem sortit a adaptar i renovar les nostres ideologies amb la realitat que es transformava davant dels nostres ulls.

—Com deia Walter Benjamin, sempre cal plantejar el discurs ideològic des del fang, sortir al carrer, amarar-se de realitat..., afegeix Cohen-Solal.

—Esclar... des del fang, des de la realitat... El problema, replico, és que als intel·lectuals francesos els va donar per no embrutar-se les sabates. Des del 1968 no trepitgen el carrer si no és per anar a un bistrot elegant del Boulevard Saint Germain.

Em respon el silenci.

El responsable de la reunió, el catedràtic de Física de la UB, Félix Ritort, rellegeix les meves notes. He provat de condensar els gestos de perplexitat que circulen per la taula, les mirades tenyides de tristesa. Els nostres amics francesos no aconsegueixen explicar què passa al seu país. Que dos representants absoluts de l'elit il·lustrada i racional del país que va inventar la il·lustració i va fer de la raó la virtut de la seva identitat nacional, estiguin paralitzats davant d'un futur que sospiten inevitable, angoixa a qualsevol.

—Se't refreda la paella, diu Ritort. No deixis que un bon titular t'espatlli aquests escamarlans.

Hi ha diverses batalles entaulant-se alhora. La Presidència, sí, però també la governabilitat del país

La informació és poder. El saber és l'única arma amb què la llum s'oposa a les tenebres. Què passa quan el discurs racional és incapaç de donar resposta a la retòrica emocional? Què passa quan l'opinió de qualsevol és tan important com el pensament articulat d'un savi? Quan "perquè és la meva opinió" es transforma en veritat absoluta? Perquè és aquí que resideix una de les claus de la situació que viu França: l'emoció guanya la partida a la raó.

Hi ha diverses batalles entaulades alhora. La Presidència, sí, però també la governabilitat del país. Macron no disposa d'un partit que li pugui assegurar el govern. Aquesta és l'altra batalla: les eleccions legislatives del proper juny. Macron pot guanyar la Presidència al maig, però això no li assegura la governabilitat de França.

Els partits tradicionals, expulsats de la segona volta presidencial per primera vegada en la història, també es rearmen per conquerir l'Assemblea Nacional. I per això les tàctiques electorals de gaullistes i socialistes afegeixen encara més incertesa al proper 7 de maig.

Sense anar més lluny, la cobra de Jean Luc Mélenchon, que es nega a orientar explícitament el vot de La Francia Insubmisa, el seu partit, cap a Macron, ha sumit l'extrema esquerra en confusió electoral —com si a l'actual foc de l'extrema esquerra li fes falta més llenya— i té una lectura en clau legislativa: Mélenchon mira de reüll el nombre d'escons en l'Assemblea que li'n proporcionarà una o una altra decisió.

Annie Solal-Cohen, Mac Mézard, Fèlix Ritort.

França és l'únic país del món on un filòsof pot adquirir la categoria d'estrella. Com un cantant de "La Veu" o una actriu de telesèrie. El cas de Bernard-Henry Lévy és potser el més conegut. Luc Ferry, filòsof i antic ministre de Joventut durant la Presidència de Mitterrand, no es queda enrere. Ambdós gaudeixen d'una popularitat que ja volguessin per a si algunes estrelles del rock.

"França és infeliç", ha dit Ferry en una recent conferència. "França, que va inventar l'estat-nació, pateix una gran depressió en el context de la globalització. Els francesos inventem l'estat-nació com a model d'equilibri entre la tribu i el món, com la manera de gestionar la identitat i la universalitat. I la globalització fa que tots aquests valors saltin pels aires".

Per lluitar contra aquest estat d'infelicitat i depressió, Ferry proposa una clara victòria de la dreta en les pròximes legislatives. Segons ell, aquesta nova cohabitació és l'única manera d'escapar-se de l'estancament i posar en marxa les reformes que França necessita.

França, que va inventar l'estat-nació, pateix una gran depressió en el context de la globalització.

Aquesta és la mare de totes les claus per comprendre què succeeix a França: les reformes. Tots les proposen, però ningú no n'assumeix el cost electoral que la seva aplicació implica. França segurament va inventar l'estat-nació, però també és la campiona mundial de l'immobilisme, de l'statu quo, i, com els seus intel·lectuals, d'amagar el cap sota l'ala del confort.

Entre 60.000 i 80.000 milions d'euros s'evadeixen de França cada any. La promesa de François Hollande de posar fi a l'hemorràgia del deute públic no va arribar mai a posar-se en pràctica. Ni la primera lletra. Quants sacrificis estan disposats a fer els francesos per salvar França? Ara poden elegir entre dos models, però cap no deixa clar qui pot escometre aquesta gran tasca.

Votar Marine Le Pen ofereix una resposta tranquil·litzadora: els culpables dels problemes són "els altres", la globalització (Le Pen, sense voler, dóna la raó a Luc Ferry), els immigrants, la Unió Europea... Culpar a l'altre sempre dóna rèdit electoral.

Votar Emmanuel Macron, un liberal, defensor de la globalització com a teatre de les possibilitats i del futur, ofereix el miratge del triomfador, jove i dinàmic, amb un bagatge intel·lectual digne del millor sistema d'educació pública possible. El seu discurs genera entusiasme, però aguantarà davant el dogmatisme de l'extrema dreta?

Tots proposen reformes, però ningú no n'assumeix el cost electoral que la seva aplicació implica.

Els votants catòlics de Fillon i els antisistema de Mélenchon votaran un liberal?

Mézard contempla la Mediterrània. La paella ja és història.

"No passaran" ens diem uns a altres sense la convicció necessària. Ho diem amb nostàlgia. La nostàlgia per l'exquisit, pel saber enciclopèdic de Mitterrand, l'ànima de poeta de Georges Pompidou o el coneixement inesgotable de De Gaulle.

Aquests homes capaços de provocar adoració també són història.

Sembla que ningú no pot ocupar aquest espai en l'imaginari col·lectiu francès. Un nou Rei Sol, un nou període de glòria... Com troben a faltar els francesos la seva grandeur perduda. Com enyoren els temps en què ser francès atorgava immediatament una credencial de seguretat intel·lectual.

Recuperar el respecte, l'admiració, al que és francès. Tornar a França el privilegi de ser algú en el concert de les nacions-estat que ells van inventar. Pot fer-ho l'extrema dreta? És impensable. Pot un jove que no ha arribat encara als quaranta? És una operació arriscada. Que ho faci un liberal, partidari de la globalització, demostra la inversemblança de la situació. Que ho faci un home enamorat de la seva mestra de secundària, demostra que tot és possible. A França, esclar.