Després de quatre guerres entre l’Índia i el Pakistan, dues potències nuclears, una cinquena s’albira a l’horitzó. Segons el govern pakistanès, un milió de soldats indis estan preparats al Kaixmir, regió disputada per ambdós països, per ocupar-ne la part pakistanesa. El portaveu de l’oficina d’exteriors, Nafees Zakaria, assegura que les forces armades de l’Índia ja han mort algunes persones i no respecten sistemàticament els drets humans de la població de la seva part de regió, posant en risc l’estabilitat, doncs amenacen de no complir les resolucions de les Nacions Unides.

El govern indi basa els seus esforços diplomàtics en aïllar el Pakistan. Per exemple, ja ha establert acords militars bilaterals amb Afganistan i també un pont aeri entre ambdós països.

El ministre de l’Interior indi, Rajnath Singh, ha declarat que el recent l’atac a la base militar índia de Nagrota era un atac terrorista i n’ha responsabilitzat al Pakistan. L’assessor d’Exteriors del Primer Ministre pakistaní, Sartaj Aziz, va titllar aquestes acusacions de no tenir cap fonament i va recordar que en la lluita antiterrorista estan al mateix bàndol.

Aquest escenari dibuixa dues concepcions molt diferents sobre el conflicte del Kaixmir, la militarista que encapçalaria l’Índia i la diplomàtica que encapçalaria el Pakistan. En aquesta rivalitat, però, l’Índia ja ha perdut aliats, el principal de tots el Regne Unit, l’ex-metròpoli d’un i altre estats. Des del 1947, quan Pakistan va esdevenir un estat independent per tal de protegir la minoria musulmana que vivia a la Índia, cada un dels països ha reclamat la integritat total del Kaixmir. Això ha provocat diferents guerres (el 1947, el 1965 i el 1999), i múltiples diferents escalades de tensió.

El perímetre vermell és el Kaixmir (CIA)

Després del “Brèxit”, el Regne Unit cerca de projectar-se de nou dins la seva antiga esfera colonial, buscant nous mercats i nous països amb qui establir relacions bilaterals. Aquesta acció diplomàtica dels britànics té conseqüències: diversos gestos envers Xina, l’enviament de més formadors militars a l’Iraq, la creació d’una línia de suport militar a les faccions kurdes iraquianes... i també la voluntat de prestar suport tècnic i formació al Pakistan. Companyies britàniques i franceses treballen en direcció al Pakistan pel Corredor Econòmic Xina-Pakistan (CPEC), una ruta que inclou ferrocarrils, carreteres i oleoductes per comunicar l’interior de la Xina, la prefectura de Kashgar, i la costa pakistanesa, a Gwadar. El CPEC travessa tot Pakistan, incloent-hi la part pakistanesa del Kaixmir i suposarà beneficis de desenes de milers de milions de dòlars pel Pakistan i la Xina, veient-se afectades positivament les regions per les quals passa el corredor. El Regne Unit és un dels principals inversors en aquest projecte.

Per la seva banda, els Estats Units han marcat distàncies i emeten senyals diferents. El president electe Donald Trump considera que el Pakistan és un gran país on invertir, però està dirigit per “incompetents”. A més, el nou Conseller Nacional de Seguretat, l’exgeneral Michael T. Flynn, considera que ha de ser castigat pels seus vincles amb la militància islamista radical. Tot i així, Trump es va comprometre a visitar el país, fet que ha irritat al govern indi.

L’aliança militar entre el Pakistan i la Xina també pot provocar que els EUA abandonin aquesta postura imparcial per adoptar-ne una de més favorable a l’Índia. Un fet que ho evidenciaria és l’establiment de l’empresa militar Lockheed-Martin: l’Índia seria el fabricant únic dels avions de caça F-16 Fighting Falcon. El president Obama, quan va visitar la Índia el mes de gener de 2015, va signar la Declaració de Delhi, per la que s’estableixen relacions bilaterals d’alt nivell institucional entre els governs dels EUA i l’Índia. A més, contenia compromisos comercials i estratègics que han permés al comerç entre tots dos països enfilar-se als 107.000 milions de dòlars. Un compromís que aquest any s’ha convertit en un fet quan el Primer Ministre de l’Índia va visitar Washington D.C. per reunir-se amb el president Obama i aconseguir el suport dels EUA perquè l’Índia formi part del Grup de Subministradors Nuclears.

Les relacions entre l'Índia i el Pakistan concentren molts interessos internacionals, des del Regne Unit fins a les relacions entre Xina i els EUA.

Tampoc cal oblidar el conflicte entre la Xina i l’Índia: algunes regions índies ocupades per la Xina el 1962 i després recuperades són encara territori en disputa entre aquests dos països.

La visita del Dalai Lama i de la tercera màxima autoritat del budisme tibetà a una d’aquestes regions ha fet créixer la tensió entre tots dos països. Des d’un punt de vista econòmic, les relacions entre les dues potències són molt febles a causa de la competència comercial. La Xina, per exemple, intenta atreure empreses amb seu a l’Índia per reduir-la econòmicament. En la darrera dècada, 139 companyies índies de telecomunicacions han invertit 12.000 milions de dòlars a Xina però, d’altra banda, companyies d’acer i telecomunicacions xineses han estat acusades de vendre productes per sota del cost, causant problemes a les companyies índies al seu país.

En aquesta competència, però, hi ha una excepció: el camp militar i la Defensa. A les reunions bilaterals sobre Defensa i Seguretat, la Xina mostra una gran voluntat per establir relacions pragmàtiques amb l’Índia i hi arriba a importants consensos en la gestió i control de fronteres, perquè predomini la estabilitat. Tot i les tensions, aquestes trobades no han deixat d’existir.

A més, Beijing impulsa una campanya contra la corrupció i contra la falsificació de moneda amb Pakistan i l’Índia com a aliats. Les dues xacres afecten als tres països com a conseqüència no desitjada dels intercanvis comercials entre ells. El retorn de la Xina a la línia dura del pragmatisme maoista la situa com a rival de l’Índia, però les seves relacions són estables tot i algunes pujades de tensió aïllades.

Es per tot això que el soroll dels tambors de guerra al Kaixmir afecta una multiplicitat de relacions. Les relacions entre els dos veïns concentren molts interessos internacionals, des del Regne Unit i el seu Alt Comissionat per Pakistan, fins a les relacions entre Xina i els EUA.

L’escalada entre tots dos països podria ser una vàlvula de sortida del nacionalisme intern, amb el límit de l’estabilitat a la regió.

Les repetides sol·licituds del Pakistan a la comunitat internacional perquè vigili que l’Índia compleix les directrius de les Nacions Unides van de la mà de la voluntat d’aïllar-la, tot i la seva aliança amb els EUA, i situen el conflicte pel Kaixmir més enllà de les seves fronteres i interessos.

La millora de relacions entre l’Índia i l’Afganistan, la vinculació amb el terrorisme, i el fet que l’Iran és a la vora, dibuixen una regió polaritzada entre la causa militar i la causa política pel Kaixmir i configuren tres blocs:

  • Un primer bloc Xina-Rússia-Iran i els seus aliats africans, llatinoamericans i asiàtics.
  • Un segon bloc al voltant dels EUA, la Unió Europea i les seves aliances arreu del món.
  • I un tercer grup de països amb interessos als dos blocs anteriors. Aquí entra l’Índia, que té acords amb Rússia i manté rivalitats amb Xina i Brasil, entre d’altres.

La relació entre Pakistan i l’Índia pot canviar de la nit al dia, tot i mantenir des del 1947 les seves respectives independències i la tensió per fer-se amb el control total del Kaixmir. Tot plegat depèn més dels polítics que no pas de la voluntat dels seus ciutadans o dels militars. És per això que molts cops s’ha vist el conflicte o la voluntat d’anar a la guerra de tots dos països com un intent dels seus governants de fer créixer la seva popularitat interna, més que no pas com intents seriosos de recuperar territori. Des del 1947 que no hi ha hagut canvis fronterers a la regió i en totes les guerres posteriors, incloent-hi la de la independència de Bangladesh el 1971, les línies frontereres del Kaixmir no es van moure, sinó que fins i tot es van consolidar.

Tot apunta que les tensions existiran i potser augmenten, però no acabaran en guerra. El cost econòmic, social i polític d’un conflicte bèl·lic és massa alt perquè els primers ministres Modi de l’Índia i Sharif del Pakistan, el pugui assumir. Així doncs, l’escalada entre tots dos països podria ser una vàlvula d'escapament de l’increment del nacionalisme intern, amb el límit de l’estabilitat a la regió, que uns i altres necessiten si volen prosperar. 

Foto: Postal del Kaixmir a principis del 1900.