El Barça no acaba d'afinar. A l'equip li falta la precisió i la finesa d'un joc que és molt distant al que tothom s'havia acostumat els últims anys. Si la manera de fer transportava els jugadors a una ratxa automàtica i a una dinàmica amb molt poques esquerdes, el Barça del tercer any de Luis Enrique s'ha convertit en un conjunt insegur i amb records que evoquen al passat.

El vell i el nou barcelonisme

Ens havíem acostumat que el Barça guanyés a les bones i a les males. Ja sabíem que el caràcter i la classe del conjunt blaugrana l'havia convertit en un equip invencible, però ara la dinàmica comença a ser diferent. El pessimisme torna a pesar més que l'optimisme.

La mentalitat actual és saber què has fet malament. Les discussions post partit van sobre el perquè s'ha deixat de marcar aquell gol i no tant en saber el perquè no han resolt les ocasions que han tingut en atac. El vell barcelonisme era la víctima de tot, aquell "tribunero" que patia per no encaixar cap gol. Ara, quan les sensacions eren immillorables i el Barça era aquell equip que només pensava a guanyar i atropellar els rivals, tot torna a canviar.

Des de l'arribada de Pep Guardiola a la banqueta del Barça i fins aquest darrer any que els culers s'han mal acostumat. Aquella sensació que té l'avi barcelonista no és la mateixa que la del jove aficionat habituat a veure els jugadors aixecant copes. La mentalitat del "som-hi cap amunt i marquem un altre gol per sentenciar el partit" comença a derivar i es reconverteix en un "conservem el que tenim i no arrisquem gaire per si de cas ens acabem fent mal". La jove valentia culer sembla que torna a deixar-se de banda.

Unes dependències irrenunciables

Aquestes sensacions cada cop més arrelades a una culerada canviant són també per culpa d'un equip de grans futbolistes. Si fa uns anys tothom xalava pel conjunt i una manera de jugar harmònica, ara tot és diferent i les individualitats són les que marquen el tempo.

Luis Enrique ha aportat un extra de conceptes amb el seu futbol i un joc basat en les transicions. El Barça ha modificat la seva manera d'executar (no la filosofia) i el fet d'estar condicionats per un trident innegociable. Els tres de dalt marquen tant les diferències que han provocat la variació del concepte més fructífer de la història.

Encara són de la vella escola, de l'anterior època del Barça, però tant Leo Messi com Andrés Iniesta han perdurat com les dues peces clau d'aquest nou Barça. Són les dues icones i referents, però malauradament han variat el seu tarannà. Encara amb tics propis del guardiolisme, amb la mentalitat més genuïna de Xavi Hernández, però amb la nova idea de l'equip s'han aplicat nous recursos. Els contracops s'han convertit en una arma i no apareixen una conseqüència de la impossibilitat del joc de posició i possessió.

Adéu al mig del camp

El perfil de migcampista que ens havíem acostumat a veure en l'última dècada podria haver passat a millor vida. El migcampisme intel·ligent, creatiu i visionari amb el seu joc-control de Xavi, Iniesta, Busquets i Messi com a fals 9 ja no tornarà. Si abans la referència era al voltant del cercle central, amb Luis Suárez i Neymar s'ha avançat cap a una altra línia.

El Barça segueix sent el Barça. La filosofia de joc és l'herència de Cruyff, la mateixa que tenia Guardiola i la que ara defensa Luis Enrique, però l'execució del joc ha anat prenent el seu propi estil en cada època. Tot pot transformar-se, tot pot millorar, però amb el trident i la brutalitat ofensiva actual, el paper del mig del camp ha deixat pas a una nova forma de viure.