Un any. 365 dies. Johan Cruyff va convertir-se en llegenda el 24 de març del 2016. “Tinc la sensació d’anar guanyant 2-0 en la primera part d’un partit que encara no ha acabat, però estic segur que acabaré guanyant”. Així parlava Curyff d’un càncer de pulmó que va aconseguir derrotar el seu optimisme contagiós. La seva mort va anestesiar el Barça, submergint-lo en un estat d’incredulitat gairebé inèdit. Cruyff havia marxat però deixava una petjada tan profunda que aguantarà intacta el pas del temps.
Un revolucionari
“Tot el que sé ho he après per l’experiència i tot el que he fet ho he fet mirant el futur, concentrant-me en el progrés”. Amb aquesta frase comença la seva autobiografia pòstuma, titulada Joahn Cruyff 14. Una frase que serveix per fer-se una idea sobre quin tipus de persona era Cruyff i com entenia la vida. Els carrers d’Amsterdam van modelar el caràcter d’un jove holandès que tenia el futbol com a principi i final del seu dia. Aprofitar les voreres irregulars o utilitzar l’asfalt com un al·licient per mantenir l’equilibri eren dos exemples de com aprofitar-se dels desavantatges. Una filosofia que el va acompanyar en les etapes de jugador i entrenador.
La mort del seu pare, quan ell només tenia 12 anys, va deixar gran part de la seva educació en mans de l’Ajax. Allà, als juvenils del club holandès, Cruyff va començar a donar-li voltes a una idea que més tard es convertiria en el màxim exponent del futbol total. Un futbol de possessió, basat en portar la iniciativa, fonamentat l'atac i resumit en una de les seves expressions de capçalera: “Tot és molt senzill; si marques un gol més que el teu rival, guanyes”.
Cruyff entenia el futbol com un espectacle i el seu desig era recompensar la gent que pagava una entrada amb un joc atractiu, alegre i vistós. Una visió molt avançada pel moment en què es trobava el futbol, lluny de convertir-se en un negoci de milers de milions. Les inquietuds de Cruyff anaven molt més lluny del que marcaven les línies d’un camp de futbol. I per això va decidir marxar a jugar als Estats Units, per culpa d’una mala inversió econòmica i després d’haver anunciat que deixava el futbol. Allà, durant tres anys (1978-1981), va aprendre moltes coses que Europa incorporaria més tard, sobretot en matèria de gestió esportiva.
El líder del canvi
Primer com a jugador i després com a entrenador. Johan Cruyff va arribar a Barcelona convertit en el futbolista més car de la història. Una declaració d’intencions d’un club que s’aferrava al geni de l’holandès per deixar enrere un passat que amenaçava en destruir qualsevol intent de millora. Cruyff, en canvi, va recordar a l’equip i a la ciutat que tenien potencial per lluitar de tu a tu amb el Reial Madrid, gran dominador de l’època. Una Lliga i una Copa del Rei en cinc anys. Més futbol que títols, per culpa de la política, segons ell mateix: “La meva conducta, a l’època del general Franco, era una mica provocadora. Jo em dedicava a jugar a futbol, no a la política però en un determinat moment vaig notar perfectament que les coses no anaven bé”.
Cruyff va abandonar el Barça per deixar, a priori, el futbol. Però la seva relació amb el club, la ciutat i Catalunya el van fer tornar com a entrenador, després de marxar “contra la seva voluntat”, de la banqueta de l’Ajax. “Vull passar-m’ho bé i fer el possible per arribar a jugar el futbol total. I aleshores els resultats arriben sols”. Aquesta era la màxima de Cruyff quan es va posar al capdavant del primer equip del Barça. Núñez el necessitava per “salvar la seva posició” i Cruyff ho va aprofitar per imposar les seves normes: líder del vestidor i nexe d’unió entre la directiva i els jugadors. El dia de la presentació, en un ambient enrarit pels xiulets a Alexanko, capità de l’equip i portaveu de la plantilla en el seu enfrontament contra Núñez, Cruyff va deixar clar que volia deixar enrere “un passat fet d’odis i enveges”. Mirar el futur. Sempre endavant. Una altra vegada.
L’obra del tècnic holandès va arribar al seu punt més àlgid als quatre anys. El ‘Dream Team’ va aconseguir la primera Copa d’Europa del club l’any 1992, a Wembley, contra la Sampdoria. “Aquella nit, al terreny de joc hi havia l’equip que havia buscat sempre. Un onze que atreia el públic i que despertava passió en els culers”, recordava Cruyff. El Barça, pel camí, va guanyar quatre lligues consecutives, entre d’altres coses, però el 1996, les males relaciones entre l’entrenador i la directiva, juntament amb un any en blanc, van desembocar en la destitució de Cruyff. “El meu objectiu era canviar la imatge que tenia el Barça de ser el club més ric, però no el que millor jugava". Objectiu complert.
Un orgull de Fundació
Els Estats Units van despertar la cara més altruista de Cruyff. Els Special Olympics, organització per a esportistes amb discapacitats psíquiques i de la que l’holandès va ser ambaixador a Amèrica, va ser la llavor que va germinar en el que avui és la Fundació Cruyff. “Estic realment orgullós de l’èxit de la fundació, fins al punt que crec que m’ha aportat més ella a mi que no pas jo a ella”, explicava. L’objectiu de la fundació és donar l’oportunitat a tots els joves de fer esport i exercici cada dia, sigui quin sigui el seu entorn o les seves habilitats.
Les ‘Cruyff Courts’ són el seu llegat més emblemàtic. La fundació impulsa la construcció de camps de futbol de gespa artificial perquè els nens recuperin el costum de jugar a futbol al barri. La voluntat és que signifiqui un punt de trobada pels joves i desenvolupi una funció social. Actualment hi ha més de 175 ‘Cruyff Courts’ repartides arreu del món. Un número que ajuda a entendre la dimensió d’un personatge que va traspassar les fronteres del futbol.