Un enorme PSG ha estat un remolí que ha embolicat el Barça com ha volgut. L'ha girat de tal manera que no semblava el Barça. L'ha posat de bocaterrosa i també de cara amunt, l'ha deixat tocat pels costats i també pel centre. El sacseig ha estat tan important que segurament els francesos parlaran d'un partit inoblidable o d'una cursa espectacular i històrica. El bany ha estat tan gran que per als culers segur que el partit ha resultat humiliant, el marcador escandalós i més d'un pot ser que hagi deixat d'estar enamorat d'un Barça sense reacció, desconegut i lluny d'aquell equip captivador que apassionava. Ha estat un Barça petit que ha rebut una lliçó cruel, despietada, però merescuda.

El 4-0 ha estat just. Algun dia havia de passar. Es veia a venir. Només faltava que un dels equips grans l'encertés, cregués en la victòria i deixés de tenir tant respecte als blaugrana. El PSG ha aparegut en el camí dels vuitens de la Champions i ha aplicat al Barça una derrota sagnant, en la qual l'equip blaugrana ha decebut com mai en els últims anys ho havia fet.

Un equip sense identitat

La nit ha estat dura i cruel per a l'equip català, que ha anat jugant tota la temporada amb foc. És un conjunt perdut que de vegades guanya en funció de l'encert de Messi, Luis Suárez o Neymar. Un equip que ha perdut identitat, que no té la pilota i on el migcamp ha desaparegut completament per organitzar el joc.

Em sap greu repetir-ho, però a aquest Barça li han agafat el número. Ja no espanta. Ja no fa por. I qualsevol entrenador que estudiï una mica, no fa falta un Pep Guardiola, troba la fórmula no només per desequilibrar-lo sinó també per despullar-lo.

El Barça era l'Alabès

Tot ho ha fet bé el PSG. Ha sortit amb la pilota dominada, jugant al primer toc, obrint les puntes, trobant fissures en la línia defensiva blaugrana. Ha agafat els rebots i ha trobat esquerdes per tots costats menys per la porteria ben defensada per Ter Stegen. En realitat, el PSG semblava el Barça, i l'equip de Luis Enrique, l'Alabès de dissabte passat.

Per moments feia la sensació que el PSG jugava amb un o dos de més. Hi ha hagut jugadors en aquesta primera part de somni del PSG que potser han tocat només una o dues vegades la pilota. Li ha sobrat al Barça calma i paciència. Li ha mancat agressivitat i també d'intenció. Però la falta de ritme i de velocitat ha superat les altres dues carències. Ni un xut a porteria i l'única ocasió de perill ha caigut als peus d'André Gomes, un home que no fa por a ningú. No hi ha color entre ell i Rakitic.

Al Barça només hi destacaven dos jugadors: Ter Stegen per evitar un parell de gols i Neymar perquè era l'únic que buscava l'u contra u i, a més, desbordava. Tot un trist balanç per a un equip que a París no ha tingut opció de resposta, ha estat ofegat per un PSG que buscava un resultat per completar l'explosió a Europa. I què era millor que golejar a aquest Barça, què era millor que fer-ho de forma cruel, sagnant, deixant el Barça pràcticament a fora de la Champions o obligant-lo a una gesta en el partit de tornada que pel que s'ha vist a París resulta impossible de creure.