Joaquim Maria Puyal, 67 anys, celebra avui dissabte una festa per commemorar els 40 anys que porta retransmetent partits de futbol en català, deu d'ells a Ràdio Barcelona i els altres trenta a Catalunya Ràdio. Puyal és un locutor admirat que ha estat un mestre en el mitjà. Diu que l'afecte, l'estima que ha sentit per part dels aficionats, és el millor que li ha pogut passar en la seva experiència radiofònica. Creu que es retirarà aviat i reconeix que el seu defecte és ser molt obsessiu.
Una cosa que havia de ser normal, parlar català en el seu país, acaba sent una cosa excepcional.
Quan vaig començar, ja feia vuit anys que feia ràdio en castellà. El català estava reduït a alguns programes de tele i ràdio. Hi havia molt poca presència. En aquell moment, fer futbol en català no era normal. És molt diferent la perspectiva d’ara a la d’aleshores.
Vostè ha influït en la normalització del català?
Hem de ser conscients que la nostra feina té transcendència. I en aquest sentit, compromet també els interessos dels nostres empresaris, la línia editorial, la vinculació dels professionals amb el principi ètic de dir la veritat i seguir un criteri d’honradesa. Tot això va en contra del vendre per vendre, del tot s'hi val per l’audiència i en contra de buscar l’impacte per sobre el negoci. Els que parlen en català, o en castellà o en anglès, conformen sobre el seu auditori una pressió lingüística. Hem tingut transcendència en aquest sentit.
Futbol en català va néixer sent un somni o una necessitat?
Un dia amb el cap d’esports de Ràdio Barcelona, un valencià de Gandia, Paco Peris, li vaig dir: "Si parlem en català a la redacció, per què no parlem català a l’estudi?"
I ell em va dir: "Home, ja ho saps, està prohibit".
Érem a l’època de frontera, quan es moria el general i es veia que començava un canvi. Vam anar a Madrid. La SER ens ho va autoritzar. A l’ona mitjana feien Carrusel Deportivo i l'FM era una cosa secundària en aquella època. Ara és al revés. Ens faltava finançament, era una idea arriscada i sense precedents i vam tenir la sort de trobar la Caixa, que ens va donar un suport bàsic. I per sort hem pogut anar renovant cada any.
El futbol ha estat el suport on he pogut projectar-me tota la vida
Què significa el futbol per a vostè?
Moltes coses. Des del punt de vista professional ha estat el suport on he pogut projectar-me tota la vida. Des del punt de vista personal significa una assignatura pendent que no aprovaré mai, perquè era molt dolent jugant-hi. Des del punt de vista lingüístic també és interessant perquè futbol en català canvia la grafia de l'anglès football però es respecta l'aguda. Podríem parlar-ne molt més... perquè el futbol també s'identificava, segons alguns sociòlegs a l'època de Franco, com l'opi del poble. Hi va haver un moment que feia certa vergonya parlar de futbol.
Què seria Puyal si no fos locutor?
La veritat és que no ho sé. És una hipòtesi bastant difícil d’imaginar. Perquè fa molts anys que em vaig sentir seduït per la paraula i la comunicació. No puc evitar reconèixer que sóc un esclau de la comunicació i m’agrada preguntar-me els per què de la comunicació. A mi la comunicació m’interessa. Com traslladem a l’oient una realitat? Fins a quin punt podem intercedir nosaltres i influir en això que en diem manipular? Fins a quin punt tenim dret a expressar-nos artísticament en una cosa que és la comunicació mediàtica? Crec que s’entén des de l’òptica periodística, que ha de ser estricta en el reflex de la realitat. Són habilitats comunicatives, que són l’ofici de la paraula, del llenguatge, del gest, de la pausa.
Quan hi ha industrials que confonen tot això, que ho barregen amb els objectius de negoci sense condicions, jo em sento agredit. Perquè els industrials que fan comunicació no són igual que els comerciants. Nosaltres articulem missatges que tenen un compromís amb la realitat, amb la consciència professional, amb els principis deontològics, i això m’atrau.
A la ràdio a vegades es fa màgia...
Però la màgia també la fem a la vida. Quan tenim emocions, quan ens sentim colpits, quan ens enamorem... fem coses màgiques. Som capaços de trobar excuses magnífiques per arribar tard a la feina o de trobar paraules que ni coneixíem per dir-li a aquella persona que l'estimem.
El Puyal es fa vell, però LaTdP no
Aguanta a primera línia perquè és molt bo, o és molt hàbil?
La primera línia la marca la competència. Mentre tu tens un discurs, i uns col·laboradors que t'ajuden a fer aquest discurs que és seguit per molta gent, es reflecteix als estudis d'audiència. Amb els estudis pots aconseguir ingressos publicitaris, amb els ingressos pots aconseguir recursos i amb aquests recursos pots aconseguir la millor gent o emprar més diners en la producció dels teus missatges. Si aquest cercle virtuós es manté, significa que estàs a primera línia. Si aquest cercle virtuós es debilita, vol dir que aniràs perdent posicions. Sempre he tingut la gran sort de tenir grans col·laboradors, des del principi fins ara. Tota aquesta gent li dóna al programa una vitalitat que no té el Puyal. El Puyal es fa vell però LaTdP no. Jo no estic a primera línia però allò que estem oferint, sí.
D'on hereta l'estil de narració?
Com tothom, jo vaig aprendre i copiar els meus predecessors. Inicialment, el meu estil estava molt influït per Miguel Ángel Valdivieso, José Félix Pons, José Luis Fernández Abajo, Pedro Ruiz (que em va introduir a Ràdio Barcelona)... De cadascú miraves què t'agradava, però poc a poc vas trobant les teves pròpies solucions fins que, més o menys, en construeixes la teva pròpia. Sempre he cregut que és innecessari cridar tota l'estona. Quan la pilota està a la defensa potser no fa falta. Sóc partidari d'ajustar el ritme i el to a l'emoció del moment. L'estil que a mi m'agrada és el de quan l'oient ja sap si el seu equip està guanyant o perdent als deu segons, i es fa una idea sobre si aquella jugada és interessant o no.
Què en pensa del nivell de la premsa esportiva?
Sóc molt respectuós amb els col·legues. Jo sempre m'assumeixo com un dels nostres. Sempre hem de pensar que la crítica és necessària des d'una posició interna. Les claus de la premsa esportiva són les mateixes que a la premsa generalista. Som víctimes de la situació econòmica, dels canvis d'hàbit del lector, de les noves plataformes... Quan jo vaig començar ara fa gairebé 50 anys, recordo que el diari publicava l'hora del partit del Barça perquè el club pagava. Ara és massa fàcil fer la lectura simplista i dir que el sector està molt malament. No hi ha un únic responsable ni una única raó. Una altra cosa a destacar és que fa 30 o 40 anys no hi havia reconeixement de part. Semblava que els periodistes havien de ser verges. Tu eres periodista però no podies ser de cap equip.
Per a mi el Barça significa un munt de coses. La força del Barça continua sent molt gran
Quin significat té el Barça per a vostè?
Significa un munt de coses. Un dia, en Jaume Langa, exfisioterapeuta del club, em va dir: "Quim, quan jo vaig entrar aquí, el Barça era una família. Ara que me'n vaig, és una empresa". Recordo que el Barça tenia una telefonista que es deia Trini. I jo trucava a la Trini i ella em deia a quina hora entrenaven els jugadors. A la Masia, al costat del Camp Nou, el club hi tenia les oficines, el despatx del president... allà hi era tothom. I tampoc estic parlant de fa molt temps, era cap a finals dels anys 60.
Però la força del Barça continua sent molt gran. Ha estat capaç d'incorporar clients, seguidors, supporters d'arreu del món. Jo he viatjat bastant i alguna vegada m'he trobat amb dificultats en alguna frontera i ensenyant alguna cosa del Barça s'obren les portes. Estic parlant de fronteres de països on no tot és tan senzill com a Occident.
Imagini's que té 20 anys, com veuria el Puyal que està fent LaTdP?
Com un senyor gran. Segurament l'escoltaria perquè ho faria el meu pare, el meu entorn o per hàbits de la família. Potser també l'escoltaria perquè a la transmissió hi ha molta gent de la meva edat o potser no escoltaria la ràdio i estaria navegant per internet mentre juga el Barça. No ho sé, no et puc contestar.
Parli'm una mica bé de vostè...
Procuro ser bona persona.
I professionalment?
Procuro ser bon professional. Però això comporta aspectes que poden ser valorats de manera diversa. És molt més fàcil definir-me com a persona que com a professional.
Quina és la seva gran debilitat?
Sóc excessivament obsessiu. El fet de ser autocrític i revisionista et fa torturar-te. Però les gratificacions són immenses. I t'adones que aprofundir en la teva feina, en la comunicació, t'ajuda a entendre la vida. En el fons estem vivint. No estem fent una altra cosa. Però tenim la sort immensa de viure una cosa que ens agrada. L'home que ven refrescos és molt més heroic que nosaltres. Perquè fa una feina per la qual no té interès. I potser ho fa per portar diners a casa, per pagar el lloguer o l'escola dels fills. La vida és com és.
M'he sentit molt afalagat i extraordinàriament reconegut
Què és el més injust que han dit de vostè?
Jo m'he sentit molt afalagat i extraordinàriament reconegut. A vegades, pel carrer la gent et veu i et fa una picadeta d'ull. La gent és molt sòbria, prudent i mai m'he sentit agredit. Em considero una persona molt afortunada.
De tot el que ha inventat, quin èxit l'ha sorprès més?
Hi ha el sistema clàssic de fer les coses per intuïció. Ara tenim eines per quantificar l'èxit. En un Barça-València d'aquesta temporada, els companys de LaTdP em van comentar que un vídeo que havíem penjat a Twitter sobre un atropellament d'uns seguidors de futbol estava tenint gran èxit a la xarxa. Jo, en directe, vaig preguntar d'on va sortir, qui el va proposar... i vaig demanar que investiguessin. Aleshores va resultar que el vídeo l'havia ofert el despatx d'advocats, dolguts perquè el jutge havia desestimat el seu recurs. I ho feien per tenir ressò mediàtic. Vaig parlar amb els advocats en antena i vam descobrir un cas periodístic. Els periodistes no ens podem quedar amb el nombre de seguidors i retuits perquè aleshores perdem els perquès, que per mi és on radica la clau del periodisme.
Porta 40 anys a LaTdP, creu que sabrà plegar quan arribi el moment?
Crec que plegaré bastant aviat. I la meva intenció quan plegui no és jubilar-me i no fer res. Segurament faré alguna cosa associada a la comunicació. És el món que considero propi.
Després de 40 anys fent ràdio en català, amb quin record es queda?
Amb l'afecte. L'afecte dels companys, de l'audiència... perquè al final, l'estima és la millor cosa que hi ha. Jo em sento moralment invitat a reconèixer les persones que m'han ajudat a la vida. Fins i tot amb els anunciants hi ha vinculacions personals. Evidentment, estem parlant de negocis però no tot ho quadricularem al límit.