Mentre el Reial Madrid està ultimant el fitxatge de Dani Ceballos i torna a la feina amb jugadors incorporats o recuperats com Marcos Llorente, Vallejo o Theo Hernández, a Barcelona es lliura una dura negociació amb el Guangzhou Evergrande xinès per fer-se amb els serveis de Paulinho, de 28 anys. La realitat és la que és i les xifres ho exemplifiquen a la perfecció: el Barça més vell dels últims anys s’ha d’enfrontar contra el Madrid més jove.

El futbol ha evolucionat i si bé és cert que abans es considerava que un jugador assolia la seva millor forma als 28 anys, també ho és que les característiques físiques que ha adquirit l’esport demanen jugadors més joves i amb projecció. Ara, la joventut es paga molt més cara. I ho fa, en primer lloc, per l’òbvia projecció futbolística i humana, però també perquè l’erupció de les estrelles acostuma a ser més primerenca.

Un fenomen simptomàtic

El Barça, però, no aconsegueix adaptar-se al nou panorama. I és que el conjunt blaugrana té, en termes de mitjana d’edat, una plantilla més gran que qualsevol dels equips campions de les grans lligues europees (és a dir, Espanya, Alemanya, Anglaterra, Itàlia i França). Madrid, Bayern, Chelsea, Juventus i, sobretot, Mònaco, tenen un equip força més jove que el del nou conjunt de Valverde. I és evident que la joventut no garanteix títols, però no deixa de ser un factor simptomàtic.

Els motius que expliquen aquest fenomen són diversos. D’entrada, és fàcilment palpable que a hores d’ara l’onze titular del Barça només varia en dues posicions (lateral dret i central esquerre) respecte al que va guanyar la Champions a Berlín el 2015. I això és conseqüència directa de tenir jugadors tan difícilment substituïbles a nivell qualitatiu però també per falta d’encert en els fitxatges.

La necessitat de confiar en la joventut

James, Kroos, Danilo, Lucas Vázquez, Casemiro, Kovacic, Morata, Asensio, Vallejo, Marcos Llorente, Theo Hernández i Ceballos; en els últims 4 anys, Florentino Pérez ha firmat fins a 12 jugadors de menys de 25 anys al mateix temps que el Barça ho ha fet en vuit casos. La diferència numèrica no és abismal, però sí que ho és en termes de participació.

A més, l’estiu passat maquilla bastant la situació. Tot i que no ha estat la tònica habitual dels últims mercats de fitxatges, Robert Fernández va sorprendre amb la incorporació de fins a 5 jugadors de només 22 anys (Digne, Umtiti, Denis Suárez, Paco Alcácer i André Gomes). Per mala sort, falta d’adaptació o el que sigui, però, només l’exjugador de l’Olympique de Lió ha acabat guanyant-se un lloc com a titular.

No només s’ha d’encertar amb els joves fitxatges sinó que també s’ha de confiar en ells. La política de rotacions de Zinedine Zidane ha servit per tenir a més de 20 futbolistes connectats físicament i mental amb la causa. El rendiment de tots ha anat en augment fins al punt que Ceballos ha preferit anar a un Madrid amb sobrereserva al mig del camp abans que a un Barça necessitat de jugadors del seu perfil.

Messi i el club dels 30

Tot i que Leo Messi és etern, res no és per sempre. El futbolista encara està a un gran nivell i dia rere dia actualitza la seva versió per convertir-se en millor jugador, però a finals de juny va entrar al club dels 30. I amb ell, també ho han fet dues peces claus en l’esquema blaugrana com són Gerard Piqué i Luis Suárez. El temps no perdona.

Per aquest motiu es fa més necessari que mai començar a plantejar el Barça del futur. La sanció de la FIFA va provocar que l’entitat culer pensés a curt termini i incorporés jugadors consagrats com Rakitic o el mateix davanter uruguaià, però amb un equip titular de tant nivell aquesta no hauria d’ésser la prioritat. No és tan ineludible fitxar jugadors que disputin la titularitat als que ja ho són, que també, com assegurar-se un relleu generacional de qualitat. Com està fent el Madrid o com va fer el propi Barça amb Umtiti; que sigui aquest fitxatge, i no el de Paulinho, el que ensenyi el camí a seguir.