Heroi a Kaiserslautern i participant del triangle gloriós de Wembley. José Mari Bakero —Goizueta, Navarra, 1963— va ser un dels protagonistes d’aquella primera Copa d’Europa que el Barça va aconseguir a Wembley el 1992.
Va viure en primera persona la figura de Johan Cruyff, es va impregnar de la seva ideologia i va ser clau en el Barça del dream team. Ara forma part del comissionat dels actes de celebració dels 25 anys de Wembley'92.
Com recorda aquell 20 de maig de 1992?
El recordo amb molta serenitat. L’equip va arribar amb alegria i vam gaudir dels tres dies a Londres. No era un grup que estava preocupat del que passaria, sinó que vam gaudir de cada moment del viatge i això va ser clau. El gran problema de trencar murs és quan penses en les conseqüències del que faràs. Vam gaudir de l’estada per aquella maduresa que tenia el grup.
Ha vist moltes vegades la final?
Moltes no. Unes tres vegades. N'he vist fragments. A vegades amb els amics a casa et posen un vídeo... però no va ser un partit maco. Només és maco al final. Poses el minut 109 i dius "que bé".
Com va anar la falta?
Hi havia dues opcions. Una que en Hristo llancés la falta per sobre la barrera i l’altra que en Ronald xutés directe. El que va passar va ser que la barrera de la Sampdoria es va posar molt a prop. Vaig anar cap a ells i m'hi vaig apuntar, vam tornar a parlar i vam decidir que la trauríem fora i xutés en Ronald. Pensàvem que, afortunadament, seria la millor decisió i va sortir bé.
Estava assajada?
Jo no ho recordo. En alguna ocasió havíem fet faltes d’aquest tipus. El dia anterior en Ronald va provar unes faltes a vegades amb porter i aquell dia sense, però no recordo que en concret fos aquella falta.
Com recorda el gol de Koeman?
Tinc la sort que vaig veure sortir la pilota i quan va passar de la barrera vaig tenir el privilegi de saber que era el primer que sabia que anava a gol, perquè ni en Hristo ni Koeman van veure on anava.
Aquella va ser la passada més transcendent
És la millor deixada de pilota de la seva carrera?
De més importància segur que sí. Perquè afortunadament hi ha hagut molts gols, accions, jugades i partits importants, però aquella va ser la passada més transcendent.
Estaven mentalitzats que seria un partit amb pocs gols?
Nosaltres vam anar amb la il·lusió de guanyar. Per a nosaltres va ser una festa i això va ajudar molt a l’equip. Ja es veia des del principi que seria un partit d’un gol, però tampoc ho penses durant el partit. Per la nostra part no va ser un partit brillant. Poques ocasions, ells també, però era qüestió d’un gol.
Abans d’aquell minut 111 pensaven en els penals?
No recordo haver-ho parlat amb cap dels companys i per descomptat que jo no. Estàvem concentrats i competint pel partit.
Quines instruccions tàctiques hi havia en aquella final?
A diferència de molts partits de Lliga en què no hi havia tants matisos, en Johan, Reixach i Tonny Bruins van intentar plantejar més el partit. Als punts diria que Bruins va guanyar la partida a Cruyff perquè el partit va ser més tàctic.
Com definiria aquella Sampdoria?
Un gran equip. Era la base de la selecció italiana i era gairebé invencible. Cada vegada que ens hi enfrontàvem amb la selecció espanyola no hi havia manera de fer-los un gol. Aquell equip de la Sampdoria tenia la base de sis jugadors de la selecció italiana: Manicni, Vialli, Pagliuca... eren molt experimentats.
Què va demostrar haver guanyat la Copa d’Europa el 1992?
Va haver-hi un canvi d’entrenador, un canvi de mentalitat, un canvi de jugadors i el canvi d’una manera de jugar que després ha influït en la vida del futbol arreu del món. Quan encara no s’havia guanyat la Copa d’Europa era una idea de futbol molt maca, però que estava qüestionada perquè no es guanyaven títols. El fet de guanyar-la va demostrar que sí que es podia guanyar i competir jugant bé.
Però què va representar?
El que va representar aquella final va ser que jugant a futbol amb jugadors tècnics, tàctics i amb intel·ligència es podia guanyar. El tòpic fins aleshores era el físic dels alemanys i els anglesos, i la fúria espanyola, tot estava relacionat amb l’orgull i la condició física. I en Johan ho va canviar.
Què va suposar aquella Copa d’Europa en l'àmbit personal?
Avui dia tothom somia a guanyar la Champions, però en aquella època la Copa d’Europa era una aventura. No sabíem ni coneixíem els jugadors rivals. Els vèiem en un vídeo i avui dia el futbol és universal. Per a nosaltres va ser una festa i amb el temps ens n’adonem que va ser un títol molt important per a nosaltres i per al Barça.
Quin record guarda de la final?
A casa tinc la samarreta taronja amb què vam jugar la final. La blaugrana que ens vam posar després la vaig donar.
La final de Wembley és el partit més important de la seva carrera?
Amb la perspectiva del temps, lògicament. Sempre he dit que el record més semblant a Wembley va ser el primer títol amb la Reial Societat. Una cosa diferent, única i inesperada.
Quines imatges li queden de la celebració?
La celebració a Londres va ser mínima. Una foto amb la copa i alguna cosa improvisada. Però quan ens en vam adonar que havia passat va ser quan vam arribar i la caravana que vam tenir amb l’autobús a Barcelona. Allà va començar la celebració.
Es va trencar la maledicció de les finals?
No va ser una casualitat que guanyéssim aquesta Copa d’Europa. Aquell equip va passar tres temporades molt dures. Al primer es va guanyar la Recopa, al segon any la Copa del Rei, al tercer any la Lliga i al quart la Copa d’Europa. Amb això vull dir que vam arribar com a equip amb molta maduresa, per això no va ser brillant, però sí que vam competir. El grup va arribar mentalment preparat per no estar acovardit de les conseqüències i vam sortir a jugar. Vam mantenir la concentració i l’equilibri com a equip i després va aparèixer la qualitat individual, que en aquest cas va ser d’en Ronald.
Aquell equip va ser competitiu i va canviar moltes coses en la història del Barça
La final va ser el punt àlgid del dream team?
Vam fer un pas endavant. Vam anar de menys a més i vam acabar guanyant la Lliga. Això et demostra que un impacte d’aquest tipus et dona més maduresa. Aquell triomf va donar la continuïtat. Però insisteixo que no només vam guanyar la Copa d’Europa, sinó que vam arribar a quatre finals europees: vam guanyar una Recopa, en vam perdre una altra, vam guanyar una Copa d’Europa i en vam perdre una altra. Si s’analitza, es pot guanyar o perdre, però aquell equip va ser competitiu i va canviar moltes coses en la història del Barça.
I Wembley'92 va marcar un nou camí per al Barça?
Aquella final va ser un abans i un després en el món del futbol, no només al Barça.
Què hagués passat si haguessin perdut la final?
Si no haguéssim guanyat s’haurien creat molts dubtes al voltant d’aquell equip, fins i tot sobre en Johan, que en els tres primers anys va ser molt qüestionat.
Que transmetia Cruyff?
Molta tranquil·litat. No era un home que el veiessis alterat per aquest tipus de situacions. Els seus moviments a la banqueta eren més en partits contra rivals més dèbils. Aleshores era molt més agressiu. Ja ens coneixíem una mica tots.
Realment va ser un partit de sortir i gaudir?
El context del missatge d’en Johan va ser que "hem patit per arribar aquí" i “sortiu i gaudiu”. Hi va haver moments durs aquell any a la Copa d’Europa i a la Lliga. Va ser fins al gol de Kaiserslautern i a partir d’allà va canviar tot.
Kaiserslautern sempre acompanyarà Wembley
Sense Kaiserslautern no hi hauria Wembley i sense Wembley no hi hauria Kaiserlautern.
El gol de Kaiserslautern hagués quedat en una anècdota de deu aficionats i ara, per sort, és de tots els aficionats. Personalment em sento molt feliç que la gent em recordi per una cosa fantàstica i que és veritat, perquè el gol de Kaiserslautern va ser molt important per a tota la temporada.
El seu gol va ser un punt d’inflexió?
Hi ha moments que necessites una mica de sort. Per exemple el gol de Xavi amb Van Gaal que va acabar donant la Lliga (i va evitar la destitució de l’holandès el 1998) o el gol d’Iniesta a Stamford Bridge (va permetre arribar a la final de Champions el 2009). Però la transcendència d’això arriba quan al final has guanyat alguna cosa. El gol de Sergi Roberto va ser un moment increïble, però a la memòria de la gent el fet de quedar eliminats de la Champions fa que quedi una mica coix. Són coses que es consoliden amb l’èxit. I sent la primera Copa d’Europa, Kaiserslautern sempre acompanyarà Wembley.
És el gol més important de la seva carrera?
Va ser el gol amb més transcendència que vaig fer amb el pas del temps. Quan em van preguntar què em semblava el gol vaig dir que estava content i esperava seguir guanyant.
El Barça actual és gràcies al Barça de Johan?
Està clar que va tenir una influència directa en la mentalitat de cadascú de nosaltres. El tipus de la visió del futbol i la seva selecció va canviar-nos la perspectiva. Anteposava la intel·ligència i la qualitat tècnica al físic.
Vostè és el comissionat dels actes de Wembley'92. Com està responent la gent?
És una celebració que va més enllà que algú estigui més o menys content de la seva situació personal amb el club. S’intenta fer una festa de famílies, de records i que transmeti aquell triomf. El que explico és que s’han de moure els sentiments de record d’una manera positiva. Volem fer un esdeveniment maco i que el que vingui el gaudeixi.
Té una gran responsabilitat.
Em sento més responsabilitzat ara que abans del partit de Wembley.
I en l’acte de commemoració del 10 de juny, quin protagonisme hi tindrà en Johan?
Lògicament ell forma part d’aquella història i tindrà el protagonisme que es mereix.
Parlant del Barça actual, en l’última jornada de Lliga hi pot haver un Tenerife 3?
Esclar que es pot i coincideix amb un Màlaga que està en un estat de forma immillorable. No seria una sorpresa que pugui passar, però el Barça s’ha de centrar a fer la seva. No ha de fallar.
I com veu la final de la Copa del Rei?
És un partit estrany. L’Alabès ha competit d’una manera sorprenent i per mi és l’equip que més m’ha sorprès aquesta temporada. És un equip molt treballat, ordenat i amb molta consistència física. El Barça és favorit per la seva jerarquia, qualitat individual i arriba físicament bé, però l’Alabès és una incògnita.
Veu el Madrid guanyant la dotzena Champions?
Crec que a les finals no hi ha favorits. Aquesta Juventus s’ha de respectar.