Tal dia com avui de l'any 1305, fa 712 anys, moria a València l'almirall Roger de Llúria, que havia estat un dels grans protagonistes de l'expansió marítima de l'imperi catalano-aragonès que va dominar la Mediterrània en la centúria del 1300. Roger de Llúria, nascut al país de Lucània –actual Basilicata, al sud de la península italiana–, llavors en l'òrbita política siciliana, va arribar a Barcelona molt jove, acompanyant la cort del rei Manfred de Sicília, que s'havia exiliat de Palerm fugint de l'usurpador Carles d'Anjou. El pare de Roger era el ministre plenipotenciari del rei sicilià. I la mare havia estat majordoma de Constança, filla de Manfred.

Constança era l'esposa de Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó. I l'hereva de la corona siciliana. Una aliança matrimonial en el context dels conflictes continentals: d'una banda França i el Pontificat, i de l'altra l'imperi germànic i la corona catalano-aragonesa. La dinastia reial siciliana era de la família imperial alemanya, aliats de la cancelleria de Barcelona. La posterior conquesta catalana de Sicília va estar motivada pels drets hereditaris de Constança; però sobretot va ser la fi definitiva d'una llarga relació de tutela que el Pontificat havia exercit sobre els comtats catalans des de la seva independència de facto, tres segles abans.

Roger de Llúria va ser l'almirall de les forces navals que van conquerir Calàbria (la punta de la bota italiana), Gerba i Malta (dues estratègiques illes a la costa de Tunis), i Sicília. La Corona d'Aragó aconseguia el control dels principals passos entre la Mediterrània occidental i l'oriental. Deixava França i el Pontificat sense opcions per controlar les rutes marítimes cap a Constantinoble, Terra Santa i el canal comercial d'Orient. I confirmava la seva voluntat d'esdevenir una superpotència continental lliure de tuteles. Seva és la frase que diu “no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó”.

18 de gener de 1149 Fundació del monestir de Poblet Marc Pons