Tal dia com avui de l'any 1743, fa 274 anys, moria a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) Rafael Casanova i Comes, nascut a Moià (Moianès) el 1660, que havia estat el darrer conseller en cap de Barcelona des del 30 de novembre de 1713 fins l'11 de setembre de 1714. Durant aquest curt període de temps, el més èpic i dramàtic de la història mil·lenària de la ciutat, a Casanova, conseller en cap per elecció dels estaments representatius de la societat barcelonina, se li va assignar la direcció política i militar de Barcelona i de Catalunya. Amb això es va convertir de facto en president d'un Estat que assumia el model republicà: president de la república i comandant en cap dels exèrcits.

L'elecció de Casanova era el resultat d'un llarg període de tensió política entre els partidaris de la resistència a ultrança i els de cercar una solució negociada al conflicte, que culminaria amb el triomf dels primers. Durant el seu govern, Casanova va posar ordre en qüestions tan bàsiques com l'alimentació, la sanitat i la defensa militar, amb les lògiques limitacions que imposava el setge francoespanyol. Va assegurar els subministraments, que arribaven en combois navals que esquivaven el setge, va fixar els preus dels aliments, va prioritzar les necessitats dels hospitals i va organitzar amb encert les companyies civils —la Coronela—, enquadrades en els gremis professionals.

Casanova va resultar ferit en combat l'11 de setembre de 1714, en un contraatac de la Coronela que en aquella acció massacraria les Reials Guàrdies Espanyoles. Castellví i Peguera el van rellevar en la direcció de la defensa i en la negociació de la capitulació. Acabada la guerra, li van ser expropiats els béns i va ser depurat per les autoritats borbòniques francoespanyoles.  El 1716 se'l va autoritzar a exercir, de nou, la seva professió d'advocat. I el 1725, amb la signatura de la pau definitiva, se li va restituir part del patrimoni confiscat. Va exercir l'advocacia fins als 80 anys. I als 83 moria en la precarietat i l'anonimat a la casa pairal de la seva difunta esposa.

Rafael Casanova, figura cabdal de la història nacional de Catalunya, ha adquirit una dimensió mítica en l'imaginari del poble català, únicament comparable amb la de Guifré el Pilós, la de Jaume I, la de Pau Claris o la de Francesc Macià. Fins al punt que el nacionalisme espanyol l'ha pretès usurpar i reconvertir en un mite hispànic. Una formació política de nova creació —en l'òrbita ideològica del nacionalisme espanyol— va llançar a la palestra una sèrie de personatges que s'autoproclamaven descendents de Casanova i que el presentaven com un “patriota español”. Immediatament es va demostrar que aquesta relació genealògica s'havia falsejat a propòsit.