Tal dia com avui, fa 83 anys, moria a Barcelona Francesc Macià i Llussà, 122è president de la Generalitat –el primer de l'era republicana– i el líder polític que ha suscitat més grau de consens social en la història contemporània de Catalunya. Macià –liderant Esquerra Republicana– havia guanyat les eleccions municipals del 1931 –les que van impulsar la proclamació de la República a Barcelona i a les grans ciutats del país–; Havien obtingut 2.782 regidors sobre un total de 3.883, i, també, havien guanyat les eleccions al Parlament –les primeres de l'era republicana– a Barcelona ciutat i a les quatre demarcacions amb 56 diputats (66 comptant les aliances) d'un total de 85.

Francesc Macià es convertia en història viva quan el 14 d'abril del 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat proclamava la República catalana dins la Federació d'Estats Ibèrics. Una proclama que responia a la voluntat democràtica del poble de Catalunya i que definia fidelment l'evolució del pensament de Macià. Nascut a Vilanova i la Geltrú (Garraf) en una família de comerciants d'oli procedents de les Borges Blanques (Garrigues), havia fet carrera a l'exèrcit espanyol fins a assolir el grau de tinent coronel de l'arma d'enginyers. Durant aquest temps durant va plantejar nombrosos projectes de modernització de l'exèrcit que li van ser refusats sistemàticament.

Després dels desastres militars espanyols de Cuba i les Filipines (1898), Macià va entrar en una fase de decepció. El punt d'inflexió –el que marca la ratlla entre la decepció i l'oposició– van marcar els fets del Cu-Cut! (l'assalt al setmanari satíric català perpetrat per militars). Macià va ser represaliat i abandonaria l'exèrcit espanyol per passar a la política, a les files de Solidaritat Catalana –la plataforma catalanista transversal i majoritària impulsada a partir dels fets del Cu-Cut!–, i seria diputat a les Corts de Madrid durant dues dècades. Durant aquella etapa va destacar com un ferm partidari de la regeneració política necessària per transportar l'Estat espanyol cap a la modernitat.

 

Les polítiques erràtiques d'Alfons XIII i la catalanofòbia del conservadorisme espanyol –tenyida de ressentiment nacionalista i de nostàlgia imperialista–, però, el van transportar cap al catalanisme republicanista. Les polítiques repressives espanyoles –dictadura de Primo de Rivera (1923-1929)– van enfortir el federalisme i l'independentisme català. I Macià, en aquest context, va protagonitzar els fets de Prats de Molló –l'intent armat d'alliberar Catalunya–. Forçat a l'exili va coordinar els Casals Catalans d'Amèrica i la causa sobiranista. El 1931 Macià ja era una figura política i social d'un prestigi i d'una dimensió extraordinaris. I el seu funeral (1933) es va convertir en la manifestació de reconeixement més gran a la figura d'una persona en la història de Catalunya.